Els darrers dies, i setmanes, he vist amb perplexitat certes posicions en diversos llocs de la xarxa; articles, comentaris i altres escrits que no han fet si no entristir-me i pensar que potser, com a succeït tants cops, el moment de la independència de Catalunya s’allunya un cop més. Veure les picabaralles entre els autors d’un bloc, llegir certs articles en un altre o els comentaris despectius repetits a totes bandes, donen una imatge mot pobre del moviment independentista.

Abans que res, crec que és bo recordar que el que cal, pel bé del nostre país, és convèncer als indecisos i als abstencionistes. Els que ja volem la independència no cal convèncer-nos (però tampoc espantar-nos) i amb els que no la volen i sabem que no canviaran d’opinió, no cal perdre-hi massa el temps. Si aquesta pedagogia la fem sota el paraigües més ampli possible, els punts a favor encara seran més. Demostrant que pel bé de la nostra pàtria som capaços de deixar de banda algunes de les nostres diferències i som capaços de fer arribar un missatge similar tindrem molt de guanyat.

Si el missatge és similar, és molt més fàcil convèncer aquells que encara dubten. Quan el mateix missatge és similar i prové de persones i col·lectius que tenen opinions diferents, i fins i tot enfrontades, això li dóna un més gran valor. Ens cal ser molt conscients que tots aquells que treballen per que el nostre país assoleixi la independència són els nostres aliats, no pas els nostres adversaris; com a mínim pel que fa a aquest assumpte tant important.

El ciutadà, especialment l’indecís o abstencionista, ha de rebre un missatge clar, directe i únic: que la independència és la única solució per al bé del nostre país. Naturalment pot haver-hi matisos i diferencies en la forma d’arribar-hi, però no podem menysprear-ne cap de totes elles. Cada projecte i cada col·lectiu pot ser, i ha de ser, una eina per assolir l’objectiu marcat. No hi ha projectes únics ni col·lectius que tinguin la solució única per arribar-hi. No hi ha projectes infal·libles, tots els plans  poden ser vàlids i tots és poden tenir com alternatives davant la fallida de la primera opció.

El problema apareix quan les desqualificacions entre independentistes, les paraules mal sonants i, fins i tot l’insult apareix en escena. Calen arguments, i la desqualificació no n’és cap de vàlid. Recordo que els independentistes, tots, són aliats de la nostra causa i que, per tant, mereixen tot el nostre respecte. La desqualificació d’altres col·lectius provoca l’efecte contrari al desitjat i som molts els que fugim d’aquestes actituds. Desqualificar els altres col·lectius o persones demostra que no tenim argument millor per defensar la nostra posició, demostra que no som capaços d’aportar res de positiu i que ens cal recòrrer a cercar les debilitats dels altres per demostrar que, al cap i a la fi, nosaltres no som tant dolents i que som el menor de tots els mals (però un mal al cap i a la fi). No ens podem permetre fer arribar aquesta trista imatge a aquells a qui volem convèncer.

Ens cal, doncs, un canvi de discurs. Ens cal defugir de l’argument de l’atac al que ens han tingut acostumats els polítics de torn durant tants anys. Ens cal ser constructius, deixar lloc al debat positiu i respectuós vers aquells que poden ser, i de fet són, els nostres aliats. Cal aplegar-nos, des de les nostres posicions diferents, en aconseguir l’únic objectiu de la independència. Els nostres projectes no només han de ser bons, també han de semblar-ho.

Si no ens respectem els uns als altres, si no aportem arguments en clau positiva, si no apropem les nostres posicions i si no som capaços de treballar en la mateixa direcció, no serem independents ni al 2010, ni al 2714.

Se n’ha parlat prou i força de la desafecció política, fins i tot els polítics sembla que donen senyals de començar-ho a veure. Ho veuen, sí, però no ho comprenen. Com sempre, dona la sensació de que la desafecció política no va amb ells i que son només causes de l’entorn.
Però la desafecció política, no és només una desafecció cap al sistema; és, més que altre cosa, una desafecció cap al que s’anomena ‘classe política’. La ciutadania no ha deixat de fer política, no deixat de parlar-ne. Senzillament, la ciutadania ha deixat de donar suport a una classe política molt allunyada del sentiment ciutadà. La ciutadania, en qui ha deixat de creure és en l’estructura dels partits on les coneixences són un punt per arribar a algun lloc i sortir en una llista.

Que la ciutadania segueix interessada per la política, ho demostren les consultes per la independència que es celebraran el proper diumenge, ho demostra la irrupció de noves formacions i associacions amb un suport creixent, ho demostra la participació activa en aquells actes i esdeveniments que neixen de la voluntat popular.

La ciutadania, amb qui té desafecció, és amb l’actual classe política, amb els polítics de professió que sense escoltar el que es diu al seu voltant, segueix mirant cap a una altre banda cercant les causes d’aquesta desafecció vés a saber on. És allò de cercar els problemes fora quan els tens instal·lats a casa teva. Al meu entendre, el que hi ha és una manca de credibilitat envers els polítics i els partits.

Fets com el negar-se a debatre en el parlament una ILP sobre el dret a l’autodeterminació, o d’un plebiscit per la independència, son les coses que fan caure aquesta credibilitat. I no parlo d’haver negat el plebiscit, si no d’haver-se negat a debatre’n la proposta a la cambra del parlament. Pretenen posar-hi solució amb una nova llei electoral, una llei que ja porta 30 anys de retard. Però tot i que aquesta llei pot ser-ne una de les causes, ni n’és la més important, ni n’és la única. Cal cercar-ne els motius en altres llocs, i sense fer una autocrítica seriosa i a fons, no aniran enlloc.

La desafecció cap als polítics, que no cap a la política en general, té molts motius diferents. Per a mi, a títol personal, ho son els enganys i mentides, les promeses electorals, les ambigüitats i la forma de composició de les candidatures. Si aquells que és dediquen a la política demostressin més concreció en els seus plantejaments, siguessin una mica més honests i creïbles i s’acostumessin a fer tot el possible per complir allò que prometen, potser tornaríem a creure en ells una mica més. Si a més, composessin les seves candidatures com a resultat d’unes eleccions primàries de llistes obertes, amb clara voluntat democràtica, potser ens tornaríem a interessar en els partits.

Darrerament es parla molt i força sobre la necessitat de crear una candidatura independentista única que agrupi en una sola llista les diferents opcions independentistes que hi ha al nostre país. El cert és que hi ha uns quants partits, associacions, grups, candidatures que inclouen la independència com a objectiu principal.

Abans de crear la llista, però cal definir els punts fonamentals que aquesta candidatura hauria d’assumir com a propis. Han de ser una relació molt breu i curta, doncs cercar els punts d’acord n’ha de ser la prioritat principal. Per descomptat, la declaració de la independència de Catalunya des del parlament és una qüestió innegociable ja que és l’objectiu al voltant del qual s’hauria de formar la candidatura. Per a mi, fora també interessant d’incloure-hi el desenvolupament d’una nova llei electoral, amb llistes obertes i districtes electorals reduïts, però això ho deixaré per a un altre apunt.

Per assolir la candidatura, cal un esforç democràtic i una voluntat importants. El primer de tot és la voluntat de crear-la, i el segon, no menys important la forma en que s’ha de crear la candidatura per aconseguir que tothom si senti ben representat. És per això que crec que la millor manera seria fer-ho de la forma més democràtica possible, una cosa que ja funciona amb èxit a molts països i que, en el nostre, seria un precedent important fent una demostració del tarannà d’aquest grup.

La forma més demòcrata de crear una llista, no cal dir-ho, es per mitjà d’una elecció directe dels candidats. Primer de tot, per que evita personalismes i es dona la veu a aquells que finalment seran els que aniran a les urnes a elegir entre les diferents llistes que concorrin a les eleccions.

Una bona forma de fer aquest exercici de composició d’una candidatura única, és obrir les portes a tots aquells que tenen els mateixos objectius, o similars, amb la voluntat de sumar forces. Caldria fer una crida a tots aquells que poden compartir-los i aportar, a més, els valors positius dels respectius grups dels que formen part. De tots aquests grups, partits o associacions, es podrien presentar com a candidats, a títol personal, totes aquelles persones que així ho desitgessin, sense límits de quants candidats poden presentar-se de cada una de les formacions.

Presentats els candidats, només caldria organitzar unes “primàries”, en el sentit ampli del que això significa. Tots els candidats s’haurien de sotmetre a l’elecció i comprometre’s a acceptar el resultat que d’aquesta elecció en resulti. Son les regles del joc democràtic. Aquestes primàries, haurien de ser obertes a tothom, a qualsevol ciutadà que hi vulgui participar, independentment de que formin part o no de cap d’aquestes formacions. Aquesta participació oberta, eliminaria les reticències sobre la força de cada grup, ja que les persones escollides com candidats, serien aquelles que més electors hagin sabut mobilitzar. Lògicament, aquestes solen ser persones amb bon poder de convicció, bona oratòria i bons plantejaments.

Fet l’escrutini de les primàries, la llista es composa per rigorós ordre de vots rebuts. Com a cap de llista el que més vots hagi rebut i així successivament. Feta la llista, tocaria a tots els grups treballar junts en la seva campanya com un sol home. Crec que aquesta forma de composar una candidatura única, demostraria a la ciutadania algunes coses i la primera d’elles fora que realment hi ha voluntat de treballar junts. La demostració de composició democràtica, faria veure a la ciutadania que la candidatura escolta a la ciutadania, sense sotmetre’s als desitjos de les direccions de les seves respectives formacions.

Per que això funcioni, cal però afegir un punt programàtic a la candidatura: La llibertat de vot dels diputats que en poguessin sortir elegits. Llibertat en tot allò que no sigui un dels puntals de la candidatura, com ho és la proclamació de la independència. Cada un dels diputats, ha de poder defensar allò que creu més adient pels electors als que representa.

Una candidatura que ha estat elegida i composada pels propis electors seria, sens dubte, la que podria tenir més possibilitats d’èxit. A l’haver estat elegida en primàries pels mateixos ciutadans, aquests ja s’hi sentirien identificats i la prendrien com a pròpia.

Aquests dies, tots hem viscut, una mica sorpresos, els darrers casos de corrupció destapats al nostre país. D’una banda el cas Millet, i d’altre, el cas Pretoria que involucra unes quantes persones que es dediquen, o s’han dedicat a la política. No me n’alegro pas de cap d’aquests casos, son fets que sempre m’han entristit i preocupat. Mai m’agrada que pel mal fer d’uns pocs, en surtin tacades persones o institucions ben estimades.

Per una banda, el cas Millet afecta una institució molt estimada per mi, tant pel que representa com per motius familiars. De l’altre, els casos de corrupció política afecten tant al meu país com a tots els seus ciutadans. Aquesta mena d’escàndols, ho vulguem o no, passen factura a les institucions i mai triguen a apareix aquells que posen tothom al mateix sac aprofitant-ho per desprestigiar-les encara més.

No podem generalitzar, no tothom és igual. No podem posar al mateix grup tota aquella gent que gestiona entitats culturals o que fa política. La norma general no és la corrupció encara que molts, massa cops, ens sembli veure certs tractes de favor o una manera de fer o decidir poc clara. Però, ens agradi o no, la gran majoria actua dins de la legalitat vigent. El que cal, però, és reduir aquesta legalitat i augmentar-ne el control.

És normal, ben normal, que la ciutadania desesperi amb els polítics. Massa temps fa que sentim a dir que si l’empresa que fa això és d’un parent d’aquest, que si la parenta de l’altre ocupa deu càrrecs en diferents organismes… La manca de transparència i claredat en tot allò que fan els polítics els acabarà passant factura.

Amb aquest casos, el que queda clar és que hi ha massa coses que no funcionen, especialment quan de control es tracta. Cal actuar, posar-hi remei i treballar per renovar, a fons, la credibilitat política i institucional. Els polítics no només han de ser honrats, també ho han de semblar. Ens cal doncs, posar en marxa una reforma que ja fa massa temps que la ciutadania reclama. Cal posar fil a l’agulla, sense més espera, per fer allò que no s’ha fet els darrers trenta anys.

Se’ns fa necessari un sistema de control estricte i transparent. Cal que totes les contractacions siguin públiques, que cada cop que es contracta una empresa, es publiciti tant la necessitat del contracte com els motius que han fet que sigui aquesta l’empresa triada i no una altre, que hi consti quants cops l’empresa ha estat contractada i quins imports se li han abonat o abonaran. I no cal oblidar fer constar qui en son els gestors o propietaris d’aquesta empresa i si tenen alguna relació amb aquells que decideixen.

Es fa necessària, també, una llei d’incompatibilitat de càrrecs que, a la meva manera de veure, no pot permetre que la mateixa persona acumuli més d’un càrrec, i molt menys si és remunerat. I aquesta incompatibilitat ha d’incloure tota gestió de qualsevol empresa pública o privada, especialment si aquesta presta qualsevol servei a la administració pública. S’ha de vetar o posar especial control a la contractació de qualsevol empresa que tingui cap vinculació, per minsa que sigui, amb aquells que decideixen.

Urgeix l’elaboració d’una nova llei electoral, on el ciutadà pugui elegir a les persones i no als partits, llei que fa trenta anys que es considera necessària. S’ha d’assegurar que aquella persona que surt elegida, ho és pel treball que ha fet davant del ciutadà i no per que sigui amic d’un o altre dins del seu partit. Cal limitar els mandats, potser a dos, prenent exemple del que s’ha demostrat eficaç en països de llarga tradició democràtica. I, per descomptat, cal que tots els càrrecs de qualsevol institució siguin electes i no designats com passa ara a diputacions, consells comarcals, patronats i altres organismes creats com a agències de col·locació.

La situació actual és molt delicada i ens hi juguem molt. Catalunya no s’enfonsa, però per que això no passi aviat cal fer neteja, fer una reforma profunda i implantar sistemes electorals, de control i de transparència realment clars i demòcrates que tornin la confiança al ciutadà. I si els que manen ara no ho fan, caldrà canviar-los i triar-ne a uns altres.

Aquest matí era a la cafeteria on habitualment vaig a fer un cafè, moment que aprofito per repassar la premsa que hi ha  i a fer-la petar amb alguna de les persones del bar. No recordo molt bé com a vingut el tema, cosa que sol passar, que una cosa porta a l’altre, però hem acabat parlant sobre independència.

Els meus interlocutors eren una persona estrangera, però que ja porta uns quants anys vivint a Catalunya i l’altre era natural d’altres zones cap al sud de la península. M’han cridat l’atenció alguns dels comentaris que feien, no només pel seu contingut de tendència independentista, si no també per algun dels arguments que donaven i que intentaré resumir i condensar.

La persona d’origen estranger, deia més o menys així: “Jo no soc català, ja ho sabeu, ni tant sols soc espanyol. Vaig venir ja gran a Catalunya i no en parlo la llengua per què no he tingut ocasió d’aprendre-la bé i això dels idiomes s’hem fa molt difícil. Tot i això l’entenc si la persona que el parla no té un català d’aquells tant tancats que es parlen a algunes zones. Entenc perfectament que la gent d’aquí vulgui parlar la seva llengua i aquells qui han de fer l’esforç som aquells que venim d’altres bandes. Quan un va a qualsevol lloc, ha d’intentar adaptar-se als costums, cultura i normes d’aquell lloc. No és pot pretendre que siguin ells els que canviïn els seus costums i els adaptin als nostres, com veig massa sovint.

Una cosa que hem sorprèn, es la reacció del resta d’Espanya vers els catalans. No s’hem fica al cap que no entenguin que son els diners dels impostos que paguem tots els que vivim i treballem aquí els que mantenen gran part d’Espanya i no a l’inrevés com ens volen vendre. M’agradaria que algun dia Catalunya fos independent per que això voldria dir que els meus impostos realment s’invertirien en el lloc on visc. I si volgués tramitar la doble nacionalitat, no dubteu que demanaria la catalana, ja que aquest és el país que m’ha donat feina i m’ha permès de viure millor que al meu propi país.”

Els comentaris de l’altre persona, d’origen espanyol, anaven per una altre banda, però no diferien pas massa d’això: “Estic fart de que cada cop que vaig a visitar la terra d’on vinc, sempre hem treguin el tema dels catalans: que si els catalans això, que si els catalans allò. Una cosa que realment hem molesta és quan parlen de llengua i diners. Pel que fa a la llengua sempre la mateixa història: que si els catalans volen imposar la seva llengua… com si ells no volguessin imposar la seva! Si som a Catalunya, no és normal que aquí es parli Català?”

I dels diners, no cal dir-ho: els catalans sempre demanant i sempre rebent els nostres diners. Els han rentat el cervell, no volen veure que la realitat és una altre. Que som la gent d’aquí els que, amb els nostres impostos paguem gran part de la seva sanitat, educació i carreteres. Hem molesta que jo hagi de pagar una pila de coses, només per que ells les puguin tenir de franc. Estic segur que si Catalunya fos independent, tots viuríem millor, gaudiríem de millors serveis i llavors ells s’adonarien realment d’on surt tot el que tenen. Tinc l’esperança que això passi algun dia.”

Aquí és quan jo els he preguntat: Llavors, tots dos estaríeu d’acord en que Catalunya declarés la seva independència? Tots dos han respost que si, que hi estaven d’acord i que, a més els hi agradaria. Això si, tenien dubtes de si voldrien la seva nacionalitat o no, que això ho haurien de decidir llavors.

Avui pensava justament en això i hem plantejava una qüestió: Per què sempre parlem d’organitzar un referèndum per la independència? El cert és que, si no vaig errat, utilitzar la paraula referèndum en aquest cas, es incorrecte i inconvenient. Inconvenient bàsicament per que la Constitució Espanyola ens prohibeix fer cap mena de referèndum.

Tinguem en compte, primer de tot, que encara que tot sovint s’utilitzen les dues paraules com a sinònims no ho son i hi ha importants diferencies. Un referèndum s’utilitza quan es vol consultar una reforma legislativa o constitucional. L’Estatut de Catalunya, és una llei orgànica i per això es fa un referèndum quan s’ha de modificar (reforma legislativa). En canvi, es tracta d’un plebiscit quan afecta aspectes referents a la sobirania, com decidir entre monarquia i república, o la modificació de les fronteres.

I és aquí on entra la discussió del mot. La Constitució Espanyola, reserva l’organització dels referèndums a l’estat espanyol, han de ser convocats pel rei a proposta del govern central. Per tant, queda clar que el Parlament de Catalunya no pot convocar un referèndum ja que seria inconstitucional. Ara bé, la consulta sobre la nostra independència, afecta clarament a la sobirania del territori català i estableix les fronteres del nou estat, modificant les de l’estat espanyol; està clar que, en aquest cas, el que s’ha de convocar és un plebiscit sobre la independència de Catalunya, no pas un referèndum.

Ja he dit que l’organització de referèndums, es una competència exclusiva de l’Estat Espanyol i que així ho diu la Constitució Espanyola. Però, que en diu dels plebiscits? Res! La Constitució no reserva ni limita cap competència a ningú per organitzar-los; de fet, la paraula plebiscit hi apareix en escasses ocasions. Per tant, que ens impedeix organitzar un plebiscit per la independència? Som-hi!

Nota: Aquestes son les observacions d’un ciutadà normal i corrent. Caldria que algun jurista o advocat clarifiques ambdós conceptes, la diferencia entre ells i que som competents per organitzar un plebiscit.