Des de fa molt de temps s’observen a Internet certes actituds gens desitjables. Estafes, correu brossa, missatges en cadena, i moltes, moltes més. Totes són ben conegudes de la majoria d’usuaris de la xarxa i ens veiem avocats a conviure-hi i a esquivar-les. A part de totes aquestes, que no solen tenir res més al darrera que un simple interès econòmic o la voluntat de produir el mal més gran possible, n’hi ha d’altres que no hi tenen res a veure. Avui hem centraré en aquests darrers ja que els primers necessitarien d’un comentari llarg i complex.

Ja als principis de la era del web, va consensuar-se una sèrie de recomanacions per a la bona convivència a la xarxa. Aquestes recull de recomanacions, anomenat Netiquette, no era res més que allò que el seny i el sentit comú marcaven i s’hi afegien alguns costums molt recomanables. Entre aquestes recomanacions, n’hi ha dirigides a la millor forma de respondre a un correu electrònic o a la participació en un fòrum. Avui, aquestes es segueixen poc o gens, fonamentalment per desconeixement d’aquestes recomanacions.

Puc comprendre alguns dels mals usos que es fan de la xarxa, especialment quan aquests es deuen al desconeixement. També es cert que fora d’agrair una mínima voluntat per aprendre quines son les millors i més eficaces formes de comunicació.

N’hi ha una, però, que no té cap mena de justificació i no es deu ni al desconeixement ni al mal ús. Hem refereixo a la mala educació, a aquelles persones que darrera l’anonimat i la distància que facilita Internet, senzillament son mal educades. Acostumen a ser persones amb idees o creences que no saben defensar, gent que creuen en alguna cosa, però que no tenen arguments per defensar-la, o bé no en saben. Aquestes persones, al sentir-se incapaces de respondre amb uns arguments raonats recorren sistemàticament a l’insult, la barroeria i les desqualificacions de tota mena. Es tracta d’una colla de mal educats que després es mostren estranyats de ser bloquejats o expulsats d’algun d’aquests llocs on ens han regalat la seva collita d’improperis.

Per altre banda n’hi alguns altres que sí tenen arguments, saben exposar-los i fins i tot podrien convèncer si no fos per que han d’esquitxar-los amb despectives desqualificacions. En aquests cas, tota la seva elaborada argumentació cau per terra quan es fa en un to despectiu i groller.

Podem no estar d’acord amb una idea, amb un argument o amb qualsevol cosa. Però el nostre desacord l’hem de defensar amb arguments i des d’una posició de respecte; i cal fer-ho sense insistències. En el moment que entrem en el fangós terreny de la mala educació, l’atac, la manca de respecte i l’insult, qualsevol raó que poguéssim tenir la perdrem. Si entrem en aquest terreny, no podem reclamar ser respectats.

Els mal educats, per a mi, de respecte no en mereixen cap.

La llei de paritat del cinema en Català, es troba en tramit i, possiblement, encara passarà algun temps abans no es pugui aplicar. Aquesta llei proposa que de totes les còpies de pel·lícules que es facin a Catalunya, la meitat es faci en Català.

Certament això és un avenç quant a la possibilitat de poder gaudir de cinema en Català. Ara senzillament no n’hi ha o el molt poc que pots trobar l’has d’anar a cercar a sales ben amagades. El cert es que ben poques vegades he pogut veure una pel·lícula en la meva llengua.

Però aquesta nova llei, tampoc hem satisfà massa. Tinc els meus dubtes quant a les poderoses distribuïdores i quant a les sales on es projectaran les còpies en la meva llengua. On caldrà anar a cercar-les? La lògica diu que es projectaran allà on els espectadors, consumidors de cinema en Català, siguin més presents. Tot i això segueixo tenint els meus dubtes.

El joc empresarial pot, fàcilment, decantar la presencia d’aquestes còpies allà on els sigui més necessari. Pot donar-se el cas contrari i que les còpies en Català es portin precisament als llocs on hi ha menys demanda, a cinemes de segona o ben apartats. I tot això es podria fer amb la intenció de cercar arguments que puguin arribar a demostrar que els espectadors, senzillament, no assisteixen als passis en Català.

Quan anem al cinema, tenim moltes coses en consideració: La sala, el lloc, els serveis que tenim a prop. Ara ja tenim el costum de veure cinema en una llengua que no és la nostra, i si la dificultat és haver de fer un munt de quilòmetres, anar a una sala de segona i no gaudir ni d’uns bons serveis ni d’una bona qualitat, podria ser que acabéssim tornant a aquella sala que ens agrada i a la que tenim costum; i això encara que haguéssim de renunciar a gaudir de la pel·lícula en Català.

En altres rams del sector serveis, com poden ser el comerç, la hostaleria i turisme o la banca, la llei sobre el Català va per una altre camí. En aquesta mena d’establiments, no es proposa pas que facilitin la meitat de la informació en Català, i tampoc proposa que ho facin només la meitat dels establiments, ni que la meitat dels fulletons publicitaris siguin en la nostra llengua. En aquests sectors, la norma diu que tota la informació s’ha de facilitar, com a mínim, en Català.

Crec que portar aquesta filosofia al món del cinema, seria realment el que tots desitjaríem. La millor opció seria que totes les sales i tots els establiments ens oferissin les pel·lícules, com a mínim, en Català. Es tracta de garantir la projecció en Català, es tracta de que tots els usuaris puguem gaudir del cinema en Català a qualsevol lloc.

Fent una norma que obligués a totes les sales a exhibir les pel·lícules, com a mínim en Català, es garantiria realment els nostres drets i s’evitaria la possible manipulació o mala elecció de les sales on es projectin aquestes còpies. Caldrà, però, veure com es desenvolupa aquesta llei i la manera en que assegura una presencia important de copies en Català a totes les sales. I mentre tant, seguirem sense poder gaudir del cinema en la nostra llengua.

Fa poc més d’un any vaig escriure en aquest mateix blog la poca preocupació que percebia de l’Ajuntament de Ripollet per retolar les obres en Català. Torno a trobar-me el mateix i tornen a ser la mateixa mena d’obres, una altre vorera que estan substituint, ara davant de casa.

Retol de l'Ajuntament

Llavors, varen dir-me que el problema era que les obres les feia una empresa a qui s’havia d’atribuir l’error. Jo més que error, ho atribueixo a una falta de voluntat. Aquest cop, no hi ha excusa que valgui, tampoc valia llavors. Aquest cop, al retol deixa molt clar qui l’ha posat: Hi ha l’anagrama de l’ajuntament i el del patronat d’ocupació. Si llavors deia que l’ajuntament havia d’exigir a les empreses que, com a mínim retolessin en Català, ara és l’Ajuntament de Ripollet qui ha de començar per retolar en Català. No deixa de ser curiós que al Patronat de Cultura facin campanyes per la Llengua, i llavors pengin aquests cartells.

Per altra banda, les obres tenen la seva gràcia, per dir-ho d’alguna manera. El mes passat van passar una colla d’una empresa a fer les voreres “adaptades”. Per cert, que els nyaps que fan, toquen l’un a l’altre. Els veïns varem intentar explicar-los que ho estaven fent malament, però va ser inútil. Aquella gent, erer tots xinesos i no entenien Català, ni Castellà tampoc. Que consti que no tinc res contra els xinesos, però penso que l’ajuntament ha d’exigir que la gent que treballa a la via pública, com a mínim parli alguna llengua “oficial”.

A aquesta pila de despropòsits lingüístics i al conjunt de nyaps, cal afegir-hi la desorganització i el malbaratament de diners. I us explico de que parlo: El mes d’agost, asfalten el carrer, al mes de setembre rebenten l’asfalt per fer els guals nous (algun l’han fet dos cops en un mes) i al mes d’octubre venen la gent del patronat d’ocupació a rebentar altre cop els guals per fer tota la vorera nova.

Si fossin els seus diners… els llençarien d’aquesta manera? Si les obres les fessin a casa seva, contractarien a algú que no entenen i que no mostra la més mínima de voluntat de voler aprendre i comprendre?

Ramaderia

Aquest és el text d’una campanya de sensibilització tal i com l’he rebut al meu correu electrònic:

“Ja n’hi ha prou! La població rural de Catalunya està patint una amenaça!

Des de fa segles les campanes dels pobles toquen cada hora, les vaques, les ovelles i els cavalls porten esquelles al coll, els galls canten a la matinada i la merda fa pudor (com no pot ser d’altra manera).

Darrerament hi ha hagut un gran augment de població urbanita “post moderna” que fa turisme rural per “respirar aire fresc” i “viure la natura”. Això no hauria de ser un problema si no fos perquè alguns d’ells, Ajuntaments i constructores estan posant en perill la tasca dels pagesos i ramaders. Es veu que les esquelles i les campanes “molesten”, els galls “criden” massa i els tractors “destorben” a la carretera, i segons algun Ajuntament no es compleixen alguna norma que s’han tret de la màniga.

Serà certa la dita tan nostrada “de fora vingueren que de casa ens tragueren”?

No hi ha cap problema en compartir el món rural, el que cal és respectar-lo com es mereix. A Catalunya tenim la sort que hi ha gent que pot viure encara de l’agricultura i ramaderia, una tasca que, de moment, no fa fums ni cal posar límits de velocitat a les vaques perquè pasturin.

La muntanya no és un parc d’atraccions! És real i és de veritat! Ajudem tots plegats perquè segueixi sent així.”

Cada cop més tinc la sensació de que la nostra societat s’està tornant més i més boja. Sembla que, en lloc d’avançar, retrocedim en alguns aspectes. La temptació de deixar d’escoltar o llegir noticies i aïllar-se del mon és molt forta. Hi ha noticies que m’espanten i no arribaré mai a comprendre les tantes vegades que veig com una part de la societat maltracta a aquells que l’envolten i estimen.

Es cert que som en la era de la informació i que per això les noticies ens arriben abans i en major quantitat. Per aquest motiu m’alegra el dia en que no en sento ni llegeixo cap d’aquestes. Noticies sobre segrestos, violacions, assassinats, pederàstia… no arribo a entendre com, en lloc de defensar els nens i adolescents, hi ha adults que poden abusar d’ells i maltractar-los d’aquesta forma. Per desgràcia anem a pitjor i aquestes atrocitats ja no son actes exclusius dels adults. També els adolescents els cometen. Nens i adolescents aprenen els actes i moral dels adults; i si això és el que veuen, pot ser que els impulsi a emular actes de certs adults mal escollits com a model. Rara és la setmana o el mes que no rebem informació sobre alguna d’aquestes atrocitats.

La violència de gènere es una altre de les lacres de la nostra societat. En ple segle XXI encara hi ha qui te aquest sentiment de propietat sobre les persones, més pròpia dels temps de l’esclavitud. El maltractador creu que te dret de fer allò que li doni la gana amb les seves propietats. Per molt que intentin explicar-me els motius que poden dur a un maltracte no les entendré mai. Mai, absolutament mai, consideraré justificable cap mena de violència. El més preocupant és que aquesta mentalitat de propietat masclista també s’observa, molts cops, en algunes de les persones més joves.

Vivim en una societat violenta; és un fet que hem d’acceptar però al que no podem resignar-nos. Mai podem resignar-nos a les guerres, massacres, violacions, assassinats, maltractaments, etc. Per a mi son actes inacceptables, tan inacceptables com la xenofòbia, racisme, intolerància, crispació, homofòbia, masclisme… Per sort, gran part de la societat, la majoria, te les idees molt clares i rebutja obertament aquestes formes de pensar i actuar.

Foto: Daniel Jarr

Avui m’han convidat a oarticipar en un grup del FaceBook. És un grup de contingut més o menys sexual, però especialment reivindicatiu. El nom del grup ho diu tot: “Las chicas también gozamos del sexo sin compromiso y no somos guarras”.

Aquest títol m’ha fet pensar: per a mi és incomprensible que en el segle XXI, encara hi hagi tant per fer; que encara existeixin aquests tòpics discriminatoris en que la dona hagi de defensar (i exigir) allò que és de sentit comú. Encara resten a la nostra societat formes d’actuar i de pensar totalment arcaiques; en massa casos encara es jutja de diferent forma per un mateix acte en funció de si el duu a terme un home o una dona. I això succeeix molt especialment en els temes de caire sexual. Ja és hora de que formem les nostres opinions en funció dels actes realitzats, no en funció del sexe de qui els realitza.

En aquell moment vaig recordar algunes d’aquelles frases o conceptes que havia escoltat feia temps: “Un home que s’en va al llit amb moltes dones és un mascle, una dona que ho fa amb molts homes és una guarra“. També he recordar aquell malgastat i equivocat concepte de que l’home té una necessitat fisiològica de descarregar el contingut dels seus testicles. O l’absurd pensament en que es troba justificable que un home tingui les seves aventures i totalment condemnable que les tingui una dona.

Potser ja és hora de que tots, absolutament tots, rebutgem i condemnem l’ús d’aquestes diferents maneres de jutjar. Davant les mateixes situacions i davant dels mateixos actes, homes i dones son totalment iguals; i tots mereixem el mateix respecte. És respectable que es consideri a una persona que te moltes i diferents relacions como a indecent o equivocada, encara que no comparteixi aquesta valoració, sempre que sigui una opinió respectuosa amb la llibertat de tothom. No puc pas respectar aquesta opinió quan es fa exclusivament en funció del sexe de l’individuu.

Avui en dia, la llibertat i tendència sexuals son un dret de totes les persones. Cadascú és lliure de decidir com exerceix aquest dret; cadascú decideix com viure la seva pròpia sexualitat. La elecció que cada persona faci en tot moment és el seu dret individual, un dret que comparteix amb una altre persona, sempre d’acord mutu. Davant l’elecció que faci cada persona, la resta no tenim res a dir-hi; només hem de respectar la intimitat de l’individuu i la manera en que ha escollit viure la seva sexualitat.