Un dels problemes que trobem molts cops en l’organització del nostre temps és l’assignació de prioritats entre diferents tasques que ens cal fer. Ens veiem en l’obligació de barallar-nos amb els assumptes urgents de cada dia que, al mateix temps, es barregen amb els importants. Hem de tenir clar que importància i urgència son dos conceptes diferents, i més quan els apliquem a les nostres tasques. Les tasques importants son aquelles que no poden deixar de fer-se, les urgents son només aquelles que, de fer-se, han de fer-se en un termini molt curt de temps.

Important i Urgent

Per això ens cal separar les tasques segons la seva importància i urgència, tal i com es proposa en el quadre anterior. Per això les classeifiquem des de les que son importants i urgents fins a les que no son ni una cosa ni l’altre. Tant bon punt estiguin classificades segons aquests dos paràmetres ja tenim una idea de per on hem de començar. Ens servirà aplicar els següents criteris:

• Començarem sempre per solucionar aquells assumptes que considerem importants i urgents. Son els que tindrem sempre damunt la taula ja que tenen un termini proper i a més son els que ens reporten més benefici.
• En segon lloc ens toca decidir entre allò que és important i alló que és urgent. Per descomptat que escollirem allò que és important. Les tasques urgents ocupen el nostre temps inútilment i, si no son també importants, solen ser tonteries. Centrem-nos, doncs, en allò que és important i deixem de banda el que sembla urgent.
• Si no hi ha res important damunt la taula, i només si no hi ha res important, podem dedicar-nos a allò que és urgent. De tant en tant cal fer-ho quan no hi ha assumptes importants. Si el termini per fer allò que abans era urgent ja ha passat, vol dir que ha deixat de ser urgent i, per tant, ja no és ni important ni urgent.
• Les tasques no han estat classificades ni com importants ni com urgents, les deixarem aparcades fins que no s’hagi fet tota la resta. Probablement no arribem mai a fer aquestes tasques, així que millor anotar-les i oblidar-les.

Per descomptat que la classificació ha de realitzar-se seguint el nostre bon criteri; criteri que hem d’0aplicar també en el moment d’assignar prioritats. Aquesta primera classificació ens ha de servir, només, per saber per on començar i de que oblidar-nos.

El meu passat

El pas del temps marca les nostres vides. Algunes persones queden ancorades al passat, intentant gratar en els errors i records amb la fi de millorar la seva situació actual. Altres, a la banda oposada, s’esforcen per canviar els seus actes i comportaments en un intent de condicionar el seu futur. Tot i això, la nostra vida transcorre de forma exclusiva en un present continuu; el passat forma la nostra història i experiència, guardant els nostres records sense que ja s’hi pugui fer-hi res per canviar-los; el futur és incert i canviant, adaptant-se segons les nostres decisions i actes presents, i per això no deixa mai de ser un projecte que mai assolirem.

És per això que crec fermament que hem de centrar-nos en el present, aprofitar-lo al màxim i gaudir d’aquelles coses bones que la vida posa en el nostre camí. De totes maneres, no hem de confondre aquest present continuu amb un carpe diem, o en viure només el moment de forma inconscient, sense més. Es tracta de viure al màxim aquest present en moviment al mateix temps que mantenim els nostres projectes de futur, encara que siguin per a un futur més o menys immediat. Això farà que el nostre camí transcorri per les rutes més desitjades.

El nostre present és el que és, poc podem fer per canviar-lo abans de que es converteixi en passat; accepte-m’ho i trobem la millor forma de treure’n profit sense caure en la resignació. Coses molt diferents son acceptar el nostre present que resignar-s’hi. Deixem el passat en el record, deixem de pensar en com podia haver estat el nostre present si haguéssim fet una altre cosa en el passat; el passat ja no hi és i només ens ha de servir com a experiència pel present. No hem de centrar-nos tampoc en el futur, mi hi arribarem; el nostre futur s’allunya de nosaltres al mateix temps que el nostre present es converteix en passat.

Visquem plenament, doncs, el nostre present continuu; és en el present on realment passa la nostra la vida.

Fa dies que tenia pendent un article. Pensava que havia d’escriure i, en alguns moments, fins i tot hem sentia amb l’obligació de publicar nou contingut. Com tants altres cops, oblidava que jo no “he de”, que no hi ha cap mena d’obligació. En ocasions oblidem que no son res més que obligacions que ens imposem nosaltres mateixos; sense que siguin deures; sense considerar que les coses les fem, senzillament, per que volem fer-les.

En aquests moments, passat el pensament inicial del deure, recordo que fer o deixar o de fer alguna cosa és solament la nostra decisió; que tenim la llibertat absoluta d’escollir. Ens passem la vida mesurant riscos, valorant resultats i prenent decisions en base a les nostres valoracions, principis o voluntat. Res, absolutament res, ens impedeix escollir el camí que més ens convé, només la nostra voluntat de no escollir-lo, només la valoració de la responsabilitat que s’en pot derivar. Es movem molts cops per allò del “què diran” o del “que pensaran”: Diran que tinc el bloc abandonat? Pensarant que no l’actualitzo quan toca? Tant és! La única cosa important és el que pensaré jo de mi mateix.

Aquests dies, senzillament, no tenia ganes d’escriure ni publicar. I vaig decidir no fer-ho tot i tenir alguns temes sobre els que vaig treballant, algunes idees a les que hi dono voltes i més voltes. Aquesta tarda m’ha vingut de gust fer-ho; m’ha vingut de gust asseure’m per escriure aquestes quatre línies on deixar clar que no tenia ganes de fer-ho abans. Hagués hagut de fer un esforç i no hi estava disposat, no m’agraden els esforços per algunes coses, així que no ho vaig fer.

I ara, quan escric la paraula esforç, hem venen al cap altres idees; però les deixaré per un altre dia. També el tema de les obligacions quedarà per un altre dia. Quan en tingui ganes…. si és que en tinc…

Cada cop que comença un nou any, fem una llista de desitjos. Revisem l’any que deixem i fem plans pel que comença; el canvi d’any és el moment de reflexió que aprofitem per iniciar, o intentar, alguns canvis. Però el cert és que els canvis vindran, volguem o no, i el nostre entorn condiciona els successos que aniran succeint en els propers mesos.

Podem planificar moltes fites, pensar com ens agradaria que fossin les coses. Però hem de ser conscients que aquests plans i desitjos els haurem de combinar amb tot allò que ens arriba de l’exterior. Durant l’any ens trobarem amb mil cruïlles davant les que haurem de prendre decisions a cada moment, a cada segon. Algunes decisions seran encertades, altres no tant i en altres, esperem que les menys, ens equivocarem completament.

Davant totes aquestes cruïlles i decisions, hem de ser conscients d’unacosa: de la nostra absoluta i total llibertat per escollir. Tenim el poder d’escollir en cada moment allò que volem; no estem obligats a res. Això si, cal que tinguem ben present que després haurem d’assumir la responsabilitat de les nostres decisions, de les nostres eleccions-

El canvi d’any sol ser un moment de reflexió, de nous propòsits, sí, però realment decidim i escollim constantment escollint sempre allò que creiem més encertat per a nosaltres. El nou any no és res més que la continuació de la nostra ruta. Potser una cruïlla de camins que posem expressament per aturar-nos a replantejar el camí que volem seguir en el nostre futur immediat.

Tot fent un cafè és el moment que aprofitem per a la reflexió, la conversa o la crítica. Son moments d’auto-reflexió, de compartir, de xerrar i escoltar. Les llargues estones de sobretaula amb una bona tassa de cafè els aprofitem per la conversa absurda o profunda. Molts dels millors pensaments, de la millor filosofia ens surt tot fent un cafè, una xocolata o qualsevol altre cosa. És al voltant de la taula en els nostres moments de repòs, quan aprofitem per llegir, meditar, xerrar, intercanviar, divertir-nos o entristir-nos. És el moment de la filosofia de sobretaula, de la opinió, de la lectura i les històries.

Aquesta no serà altra que algunes de les noves coses que aniran apareixent en aquest bloc. Moltes d’elles en la nova categoria de filosofia. Hi avocaré algunes de les meves reflexions, potser alguna opinió o alguna de les històries que llegeixo o m’expliquen. Com fins ara, et seguiré mostrant alguns dels llocs que visito i alguna festa popular a la que assisteixi. Tot fent un cafè divago, sense una direcció marcada per les interioritats del meu pensament…

T’espero tot fent un cafè!