Els darrers dies, i setmanes, he vist amb perplexitat certes posicions en diversos llocs de la xarxa; articles, comentaris i altres escrits que no han fet si no entristir-me i pensar que potser, com a succeït tants cops, el moment de la independència de Catalunya s’allunya un cop més. Veure les picabaralles entre els autors d’un bloc, llegir certs articles en un altre o els comentaris despectius repetits a totes bandes, donen una imatge mot pobre del moviment independentista.

Abans que res, crec que és bo recordar que el que cal, pel bé del nostre país, és convèncer als indecisos i als abstencionistes. Els que ja volem la independència no cal convèncer-nos (però tampoc espantar-nos) i amb els que no la volen i sabem que no canviaran d’opinió, no cal perdre-hi massa el temps. Si aquesta pedagogia la fem sota el paraigües més ampli possible, els punts a favor encara seran més. Demostrant que pel bé de la nostra pàtria som capaços de deixar de banda algunes de les nostres diferències i som capaços de fer arribar un missatge similar tindrem molt de guanyat.

Si el missatge és similar, és molt més fàcil convèncer aquells que encara dubten. Quan el mateix missatge és similar i prové de persones i col·lectius que tenen opinions diferents, i fins i tot enfrontades, això li dóna un més gran valor. Ens cal ser molt conscients que tots aquells que treballen per que el nostre país assoleixi la independència són els nostres aliats, no pas els nostres adversaris; com a mínim pel que fa a aquest assumpte tant important.

El ciutadà, especialment l’indecís o abstencionista, ha de rebre un missatge clar, directe i únic: que la independència és la única solució per al bé del nostre país. Naturalment pot haver-hi matisos i diferencies en la forma d’arribar-hi, però no podem menysprear-ne cap de totes elles. Cada projecte i cada col·lectiu pot ser, i ha de ser, una eina per assolir l’objectiu marcat. No hi ha projectes únics ni col·lectius que tinguin la solució única per arribar-hi. No hi ha projectes infal·libles, tots els plans  poden ser vàlids i tots és poden tenir com alternatives davant la fallida de la primera opció.

El problema apareix quan les desqualificacions entre independentistes, les paraules mal sonants i, fins i tot l’insult apareix en escena. Calen arguments, i la desqualificació no n’és cap de vàlid. Recordo que els independentistes, tots, són aliats de la nostra causa i que, per tant, mereixen tot el nostre respecte. La desqualificació d’altres col·lectius provoca l’efecte contrari al desitjat i som molts els que fugim d’aquestes actituds. Desqualificar els altres col·lectius o persones demostra que no tenim argument millor per defensar la nostra posició, demostra que no som capaços d’aportar res de positiu i que ens cal recòrrer a cercar les debilitats dels altres per demostrar que, al cap i a la fi, nosaltres no som tant dolents i que som el menor de tots els mals (però un mal al cap i a la fi). No ens podem permetre fer arribar aquesta trista imatge a aquells a qui volem convèncer.

Ens cal, doncs, un canvi de discurs. Ens cal defugir de l’argument de l’atac al que ens han tingut acostumats els polítics de torn durant tants anys. Ens cal ser constructius, deixar lloc al debat positiu i respectuós vers aquells que poden ser, i de fet són, els nostres aliats. Cal aplegar-nos, des de les nostres posicions diferents, en aconseguir l’únic objectiu de la independència. Els nostres projectes no només han de ser bons, també han de semblar-ho.

Si no ens respectem els uns als altres, si no aportem arguments en clau positiva, si no apropem les nostres posicions i si no som capaços de treballar en la mateixa direcció, no serem independents ni al 2010, ni al 2714.

Se n’ha parlat prou i força de la desafecció política, fins i tot els polítics sembla que donen senyals de començar-ho a veure. Ho veuen, sí, però no ho comprenen. Com sempre, dona la sensació de que la desafecció política no va amb ells i que son només causes de l’entorn.
Però la desafecció política, no és només una desafecció cap al sistema; és, més que altre cosa, una desafecció cap al que s’anomena ‘classe política’. La ciutadania no ha deixat de fer política, no deixat de parlar-ne. Senzillament, la ciutadania ha deixat de donar suport a una classe política molt allunyada del sentiment ciutadà. La ciutadania, en qui ha deixat de creure és en l’estructura dels partits on les coneixences són un punt per arribar a algun lloc i sortir en una llista.

Que la ciutadania segueix interessada per la política, ho demostren les consultes per la independència que es celebraran el proper diumenge, ho demostra la irrupció de noves formacions i associacions amb un suport creixent, ho demostra la participació activa en aquells actes i esdeveniments que neixen de la voluntat popular.

La ciutadania, amb qui té desafecció, és amb l’actual classe política, amb els polítics de professió que sense escoltar el que es diu al seu voltant, segueix mirant cap a una altre banda cercant les causes d’aquesta desafecció vés a saber on. És allò de cercar els problemes fora quan els tens instal·lats a casa teva. Al meu entendre, el que hi ha és una manca de credibilitat envers els polítics i els partits.

Fets com el negar-se a debatre en el parlament una ILP sobre el dret a l’autodeterminació, o d’un plebiscit per la independència, son les coses que fan caure aquesta credibilitat. I no parlo d’haver negat el plebiscit, si no d’haver-se negat a debatre’n la proposta a la cambra del parlament. Pretenen posar-hi solució amb una nova llei electoral, una llei que ja porta 30 anys de retard. Però tot i que aquesta llei pot ser-ne una de les causes, ni n’és la més important, ni n’és la única. Cal cercar-ne els motius en altres llocs, i sense fer una autocrítica seriosa i a fons, no aniran enlloc.

La desafecció cap als polítics, que no cap a la política en general, té molts motius diferents. Per a mi, a títol personal, ho son els enganys i mentides, les promeses electorals, les ambigüitats i la forma de composició de les candidatures. Si aquells que és dediquen a la política demostressin més concreció en els seus plantejaments, siguessin una mica més honests i creïbles i s’acostumessin a fer tot el possible per complir allò que prometen, potser tornaríem a creure en ells una mica més. Si a més, composessin les seves candidatures com a resultat d’unes eleccions primàries de llistes obertes, amb clara voluntat democràtica, potser ens tornaríem a interessar en els partits.

Des de fa molt de temps s’observen a Internet certes actituds gens desitjables. Estafes, correu brossa, missatges en cadena, i moltes, moltes més. Totes són ben conegudes de la majoria d’usuaris de la xarxa i ens veiem avocats a conviure-hi i a esquivar-les. A part de totes aquestes, que no solen tenir res més al darrera que un simple interès econòmic o la voluntat de produir el mal més gran possible, n’hi ha d’altres que no hi tenen res a veure. Avui hem centraré en aquests darrers ja que els primers necessitarien d’un comentari llarg i complex.

Ja als principis de la era del web, va consensuar-se una sèrie de recomanacions per a la bona convivència a la xarxa. Aquestes recull de recomanacions, anomenat Netiquette, no era res més que allò que el seny i el sentit comú marcaven i s’hi afegien alguns costums molt recomanables. Entre aquestes recomanacions, n’hi ha dirigides a la millor forma de respondre a un correu electrònic o a la participació en un fòrum. Avui, aquestes es segueixen poc o gens, fonamentalment per desconeixement d’aquestes recomanacions.

Puc comprendre alguns dels mals usos que es fan de la xarxa, especialment quan aquests es deuen al desconeixement. També es cert que fora d’agrair una mínima voluntat per aprendre quines son les millors i més eficaces formes de comunicació.

N’hi ha una, però, que no té cap mena de justificació i no es deu ni al desconeixement ni al mal ús. Hem refereixo a la mala educació, a aquelles persones que darrera l’anonimat i la distància que facilita Internet, senzillament son mal educades. Acostumen a ser persones amb idees o creences que no saben defensar, gent que creuen en alguna cosa, però que no tenen arguments per defensar-la, o bé no en saben. Aquestes persones, al sentir-se incapaces de respondre amb uns arguments raonats recorren sistemàticament a l’insult, la barroeria i les desqualificacions de tota mena. Es tracta d’una colla de mal educats que després es mostren estranyats de ser bloquejats o expulsats d’algun d’aquests llocs on ens han regalat la seva collita d’improperis.

Per altre banda n’hi alguns altres que sí tenen arguments, saben exposar-los i fins i tot podrien convèncer si no fos per que han d’esquitxar-los amb despectives desqualificacions. En aquests cas, tota la seva elaborada argumentació cau per terra quan es fa en un to despectiu i groller.

Podem no estar d’acord amb una idea, amb un argument o amb qualsevol cosa. Però el nostre desacord l’hem de defensar amb arguments i des d’una posició de respecte; i cal fer-ho sense insistències. En el moment que entrem en el fangós terreny de la mala educació, l’atac, la manca de respecte i l’insult, qualsevol raó que poguéssim tenir la perdrem. Si entrem en aquest terreny, no podem reclamar ser respectats.

Els mal educats, per a mi, de respecte no en mereixen cap.

Fa temps que disposo d’aquest parell d’arxius d’àudio. L’un és la declaració de la República Catalana que va fer en Francesc Macià el 14 d’abril de 1931, l’altre, la declaració de l’Estat Català d’en Lluís Companys. Crec que son dos documents sonors que mereixen ser recordats i preservats.

Francesc Macià

Francesc Macià

Declaració de la República Catalana.
14 d’Abril de 1931.
 

Lluís Companys

Lluis Companys

Declaració de l’Estat Català,
6 d’Octubre de 1934.
 

Diuen que a la tercera va la vençuda. Confiem en que no trigui massa, oi?

La llei de paritat del cinema en Català, es troba en tramit i, possiblement, encara passarà algun temps abans no es pugui aplicar. Aquesta llei proposa que de totes les còpies de pel·lícules que es facin a Catalunya, la meitat es faci en Català.

Certament això és un avenç quant a la possibilitat de poder gaudir de cinema en Català. Ara senzillament no n’hi ha o el molt poc que pots trobar l’has d’anar a cercar a sales ben amagades. El cert es que ben poques vegades he pogut veure una pel·lícula en la meva llengua.

Però aquesta nova llei, tampoc hem satisfà massa. Tinc els meus dubtes quant a les poderoses distribuïdores i quant a les sales on es projectaran les còpies en la meva llengua. On caldrà anar a cercar-les? La lògica diu que es projectaran allà on els espectadors, consumidors de cinema en Català, siguin més presents. Tot i això segueixo tenint els meus dubtes.

El joc empresarial pot, fàcilment, decantar la presencia d’aquestes còpies allà on els sigui més necessari. Pot donar-se el cas contrari i que les còpies en Català es portin precisament als llocs on hi ha menys demanda, a cinemes de segona o ben apartats. I tot això es podria fer amb la intenció de cercar arguments que puguin arribar a demostrar que els espectadors, senzillament, no assisteixen als passis en Català.

Quan anem al cinema, tenim moltes coses en consideració: La sala, el lloc, els serveis que tenim a prop. Ara ja tenim el costum de veure cinema en una llengua que no és la nostra, i si la dificultat és haver de fer un munt de quilòmetres, anar a una sala de segona i no gaudir ni d’uns bons serveis ni d’una bona qualitat, podria ser que acabéssim tornant a aquella sala que ens agrada i a la que tenim costum; i això encara que haguéssim de renunciar a gaudir de la pel·lícula en Català.

En altres rams del sector serveis, com poden ser el comerç, la hostaleria i turisme o la banca, la llei sobre el Català va per una altre camí. En aquesta mena d’establiments, no es proposa pas que facilitin la meitat de la informació en Català, i tampoc proposa que ho facin només la meitat dels establiments, ni que la meitat dels fulletons publicitaris siguin en la nostra llengua. En aquests sectors, la norma diu que tota la informació s’ha de facilitar, com a mínim, en Català.

Crec que portar aquesta filosofia al món del cinema, seria realment el que tots desitjaríem. La millor opció seria que totes les sales i tots els establiments ens oferissin les pel·lícules, com a mínim, en Català. Es tracta de garantir la projecció en Català, es tracta de que tots els usuaris puguem gaudir del cinema en Català a qualsevol lloc.

Fent una norma que obligués a totes les sales a exhibir les pel·lícules, com a mínim en Català, es garantiria realment els nostres drets i s’evitaria la possible manipulació o mala elecció de les sales on es projectin aquestes còpies. Caldrà, però, veure com es desenvolupa aquesta llei i la manera en que assegura una presencia important de copies en Català a totes les sales. I mentre tant, seguirem sense poder gaudir del cinema en la nostra llengua.

Darrerament es parla molt i força sobre la necessitat de crear una candidatura independentista única que agrupi en una sola llista les diferents opcions independentistes que hi ha al nostre país. El cert és que hi ha uns quants partits, associacions, grups, candidatures que inclouen la independència com a objectiu principal.

Abans de crear la llista, però cal definir els punts fonamentals que aquesta candidatura hauria d’assumir com a propis. Han de ser una relació molt breu i curta, doncs cercar els punts d’acord n’ha de ser la prioritat principal. Per descomptat, la declaració de la independència de Catalunya des del parlament és una qüestió innegociable ja que és l’objectiu al voltant del qual s’hauria de formar la candidatura. Per a mi, fora també interessant d’incloure-hi el desenvolupament d’una nova llei electoral, amb llistes obertes i districtes electorals reduïts, però això ho deixaré per a un altre apunt.

Per assolir la candidatura, cal un esforç democràtic i una voluntat importants. El primer de tot és la voluntat de crear-la, i el segon, no menys important la forma en que s’ha de crear la candidatura per aconseguir que tothom si senti ben representat. És per això que crec que la millor manera seria fer-ho de la forma més democràtica possible, una cosa que ja funciona amb èxit a molts països i que, en el nostre, seria un precedent important fent una demostració del tarannà d’aquest grup.

La forma més demòcrata de crear una llista, no cal dir-ho, es per mitjà d’una elecció directe dels candidats. Primer de tot, per que evita personalismes i es dona la veu a aquells que finalment seran els que aniran a les urnes a elegir entre les diferents llistes que concorrin a les eleccions.

Una bona forma de fer aquest exercici de composició d’una candidatura única, és obrir les portes a tots aquells que tenen els mateixos objectius, o similars, amb la voluntat de sumar forces. Caldria fer una crida a tots aquells que poden compartir-los i aportar, a més, els valors positius dels respectius grups dels que formen part. De tots aquests grups, partits o associacions, es podrien presentar com a candidats, a títol personal, totes aquelles persones que així ho desitgessin, sense límits de quants candidats poden presentar-se de cada una de les formacions.

Presentats els candidats, només caldria organitzar unes “primàries”, en el sentit ampli del que això significa. Tots els candidats s’haurien de sotmetre a l’elecció i comprometre’s a acceptar el resultat que d’aquesta elecció en resulti. Son les regles del joc democràtic. Aquestes primàries, haurien de ser obertes a tothom, a qualsevol ciutadà que hi vulgui participar, independentment de que formin part o no de cap d’aquestes formacions. Aquesta participació oberta, eliminaria les reticències sobre la força de cada grup, ja que les persones escollides com candidats, serien aquelles que més electors hagin sabut mobilitzar. Lògicament, aquestes solen ser persones amb bon poder de convicció, bona oratòria i bons plantejaments.

Fet l’escrutini de les primàries, la llista es composa per rigorós ordre de vots rebuts. Com a cap de llista el que més vots hagi rebut i així successivament. Feta la llista, tocaria a tots els grups treballar junts en la seva campanya com un sol home. Crec que aquesta forma de composar una candidatura única, demostraria a la ciutadania algunes coses i la primera d’elles fora que realment hi ha voluntat de treballar junts. La demostració de composició democràtica, faria veure a la ciutadania que la candidatura escolta a la ciutadania, sense sotmetre’s als desitjos de les direccions de les seves respectives formacions.

Per que això funcioni, cal però afegir un punt programàtic a la candidatura: La llibertat de vot dels diputats que en poguessin sortir elegits. Llibertat en tot allò que no sigui un dels puntals de la candidatura, com ho és la proclamació de la independència. Cada un dels diputats, ha de poder defensar allò que creu més adient pels electors als que representa.

Una candidatura que ha estat elegida i composada pels propis electors seria, sens dubte, la que podria tenir més possibilitats d’èxit. A l’haver estat elegida en primàries pels mateixos ciutadans, aquests ja s’hi sentirien identificats i la prendrien com a pròpia.