Els darrers dies, i setmanes, he vist amb perplexitat certes posicions en diversos llocs de la xarxa; articles, comentaris i altres escrits que no han fet si no entristir-me i pensar que potser, com a succeït tants cops, el moment de la independència de Catalunya s’allunya un cop més. Veure les picabaralles entre els autors d’un bloc, llegir certs articles en un altre o els comentaris despectius repetits a totes bandes, donen una imatge mot pobre del moviment independentista.

Abans que res, crec que és bo recordar que el que cal, pel bé del nostre país, és convèncer als indecisos i als abstencionistes. Els que ja volem la independència no cal convèncer-nos (però tampoc espantar-nos) i amb els que no la volen i sabem que no canviaran d’opinió, no cal perdre-hi massa el temps. Si aquesta pedagogia la fem sota el paraigües més ampli possible, els punts a favor encara seran més. Demostrant que pel bé de la nostra pàtria som capaços de deixar de banda algunes de les nostres diferències i som capaços de fer arribar un missatge similar tindrem molt de guanyat.

Si el missatge és similar, és molt més fàcil convèncer aquells que encara dubten. Quan el mateix missatge és similar i prové de persones i col·lectius que tenen opinions diferents, i fins i tot enfrontades, això li dóna un més gran valor. Ens cal ser molt conscients que tots aquells que treballen per que el nostre país assoleixi la independència són els nostres aliats, no pas els nostres adversaris; com a mínim pel que fa a aquest assumpte tant important.

El ciutadà, especialment l’indecís o abstencionista, ha de rebre un missatge clar, directe i únic: que la independència és la única solució per al bé del nostre país. Naturalment pot haver-hi matisos i diferencies en la forma d’arribar-hi, però no podem menysprear-ne cap de totes elles. Cada projecte i cada col·lectiu pot ser, i ha de ser, una eina per assolir l’objectiu marcat. No hi ha projectes únics ni col·lectius que tinguin la solució única per arribar-hi. No hi ha projectes infal·libles, tots els plans  poden ser vàlids i tots és poden tenir com alternatives davant la fallida de la primera opció.

El problema apareix quan les desqualificacions entre independentistes, les paraules mal sonants i, fins i tot l’insult apareix en escena. Calen arguments, i la desqualificació no n’és cap de vàlid. Recordo que els independentistes, tots, són aliats de la nostra causa i que, per tant, mereixen tot el nostre respecte. La desqualificació d’altres col·lectius provoca l’efecte contrari al desitjat i som molts els que fugim d’aquestes actituds. Desqualificar els altres col·lectius o persones demostra que no tenim argument millor per defensar la nostra posició, demostra que no som capaços d’aportar res de positiu i que ens cal recòrrer a cercar les debilitats dels altres per demostrar que, al cap i a la fi, nosaltres no som tant dolents i que som el menor de tots els mals (però un mal al cap i a la fi). No ens podem permetre fer arribar aquesta trista imatge a aquells a qui volem convèncer.

Ens cal, doncs, un canvi de discurs. Ens cal defugir de l’argument de l’atac al que ens han tingut acostumats els polítics de torn durant tants anys. Ens cal ser constructius, deixar lloc al debat positiu i respectuós vers aquells que poden ser, i de fet són, els nostres aliats. Cal aplegar-nos, des de les nostres posicions diferents, en aconseguir l’únic objectiu de la independència. Els nostres projectes no només han de ser bons, també han de semblar-ho.

Si no ens respectem els uns als altres, si no aportem arguments en clau positiva, si no apropem les nostres posicions i si no som capaços de treballar en la mateixa direcció, no serem independents ni al 2010, ni al 2714.

Des de fa molt de temps s’observen a Internet certes actituds gens desitjables. Estafes, correu brossa, missatges en cadena, i moltes, moltes més. Totes són ben conegudes de la majoria d’usuaris de la xarxa i ens veiem avocats a conviure-hi i a esquivar-les. A part de totes aquestes, que no solen tenir res més al darrera que un simple interès econòmic o la voluntat de produir el mal més gran possible, n’hi ha d’altres que no hi tenen res a veure. Avui hem centraré en aquests darrers ja que els primers necessitarien d’un comentari llarg i complex.

Ja als principis de la era del web, va consensuar-se una sèrie de recomanacions per a la bona convivència a la xarxa. Aquestes recull de recomanacions, anomenat Netiquette, no era res més que allò que el seny i el sentit comú marcaven i s’hi afegien alguns costums molt recomanables. Entre aquestes recomanacions, n’hi ha dirigides a la millor forma de respondre a un correu electrònic o a la participació en un fòrum. Avui, aquestes es segueixen poc o gens, fonamentalment per desconeixement d’aquestes recomanacions.

Puc comprendre alguns dels mals usos que es fan de la xarxa, especialment quan aquests es deuen al desconeixement. També es cert que fora d’agrair una mínima voluntat per aprendre quines son les millors i més eficaces formes de comunicació.

N’hi ha una, però, que no té cap mena de justificació i no es deu ni al desconeixement ni al mal ús. Hem refereixo a la mala educació, a aquelles persones que darrera l’anonimat i la distància que facilita Internet, senzillament son mal educades. Acostumen a ser persones amb idees o creences que no saben defensar, gent que creuen en alguna cosa, però que no tenen arguments per defensar-la, o bé no en saben. Aquestes persones, al sentir-se incapaces de respondre amb uns arguments raonats recorren sistemàticament a l’insult, la barroeria i les desqualificacions de tota mena. Es tracta d’una colla de mal educats que després es mostren estranyats de ser bloquejats o expulsats d’algun d’aquests llocs on ens han regalat la seva collita d’improperis.

Per altre banda n’hi alguns altres que sí tenen arguments, saben exposar-los i fins i tot podrien convèncer si no fos per que han d’esquitxar-los amb despectives desqualificacions. En aquests cas, tota la seva elaborada argumentació cau per terra quan es fa en un to despectiu i groller.

Podem no estar d’acord amb una idea, amb un argument o amb qualsevol cosa. Però el nostre desacord l’hem de defensar amb arguments i des d’una posició de respecte; i cal fer-ho sense insistències. En el moment que entrem en el fangós terreny de la mala educació, l’atac, la manca de respecte i l’insult, qualsevol raó que poguéssim tenir la perdrem. Si entrem en aquest terreny, no podem reclamar ser respectats.

Els mal educats, per a mi, de respecte no en mereixen cap.