Se n’ha parlat prou i força de la desafecció política, fins i tot els polítics sembla que donen senyals de començar-ho a veure. Ho veuen, sí, però no ho comprenen. Com sempre, dona la sensació de que la desafecció política no va amb ells i que son només causes de l’entorn.
Però la desafecció política, no és només una desafecció cap al sistema; és, més que altre cosa, una desafecció cap al que s’anomena ‘classe política’. La ciutadania no ha deixat de fer política, no deixat de parlar-ne. Senzillament, la ciutadania ha deixat de donar suport a una classe política molt allunyada del sentiment ciutadà. La ciutadania, en qui ha deixat de creure és en l’estructura dels partits on les coneixences són un punt per arribar a algun lloc i sortir en una llista.

Que la ciutadania segueix interessada per la política, ho demostren les consultes per la independència que es celebraran el proper diumenge, ho demostra la irrupció de noves formacions i associacions amb un suport creixent, ho demostra la participació activa en aquells actes i esdeveniments que neixen de la voluntat popular.

La ciutadania, amb qui té desafecció, és amb l’actual classe política, amb els polítics de professió que sense escoltar el que es diu al seu voltant, segueix mirant cap a una altre banda cercant les causes d’aquesta desafecció vés a saber on. És allò de cercar els problemes fora quan els tens instal·lats a casa teva. Al meu entendre, el que hi ha és una manca de credibilitat envers els polítics i els partits.

Fets com el negar-se a debatre en el parlament una ILP sobre el dret a l’autodeterminació, o d’un plebiscit per la independència, son les coses que fan caure aquesta credibilitat. I no parlo d’haver negat el plebiscit, si no d’haver-se negat a debatre’n la proposta a la cambra del parlament. Pretenen posar-hi solució amb una nova llei electoral, una llei que ja porta 30 anys de retard. Però tot i que aquesta llei pot ser-ne una de les causes, ni n’és la més important, ni n’és la única. Cal cercar-ne els motius en altres llocs, i sense fer una autocrítica seriosa i a fons, no aniran enlloc.

La desafecció cap als polítics, que no cap a la política en general, té molts motius diferents. Per a mi, a títol personal, ho son els enganys i mentides, les promeses electorals, les ambigüitats i la forma de composició de les candidatures. Si aquells que és dediquen a la política demostressin més concreció en els seus plantejaments, siguessin una mica més honests i creïbles i s’acostumessin a fer tot el possible per complir allò que prometen, potser tornaríem a creure en ells una mica més. Si a més, composessin les seves candidatures com a resultat d’unes eleccions primàries de llistes obertes, amb clara voluntat democràtica, potser ens tornaríem a interessar en els partits.