Aquest matí era a la cafeteria on habitualment vaig a fer un cafè, moment que aprofito per repassar la premsa que hi ha  i a fer-la petar amb alguna de les persones del bar. No recordo molt bé com a vingut el tema, cosa que sol passar, que una cosa porta a l’altre, però hem acabat parlant sobre independència.

Els meus interlocutors eren una persona estrangera, però que ja porta uns quants anys vivint a Catalunya i l’altre era natural d’altres zones cap al sud de la península. M’han cridat l’atenció alguns dels comentaris que feien, no només pel seu contingut de tendència independentista, si no també per algun dels arguments que donaven i que intentaré resumir i condensar.

La persona d’origen estranger, deia més o menys així: “Jo no soc català, ja ho sabeu, ni tant sols soc espanyol. Vaig venir ja gran a Catalunya i no en parlo la llengua per què no he tingut ocasió d’aprendre-la bé i això dels idiomes s’hem fa molt difícil. Tot i això l’entenc si la persona que el parla no té un català d’aquells tant tancats que es parlen a algunes zones. Entenc perfectament que la gent d’aquí vulgui parlar la seva llengua i aquells qui han de fer l’esforç som aquells que venim d’altres bandes. Quan un va a qualsevol lloc, ha d’intentar adaptar-se als costums, cultura i normes d’aquell lloc. No és pot pretendre que siguin ells els que canviïn els seus costums i els adaptin als nostres, com veig massa sovint.

Una cosa que hem sorprèn, es la reacció del resta d’Espanya vers els catalans. No s’hem fica al cap que no entenguin que son els diners dels impostos que paguem tots els que vivim i treballem aquí els que mantenen gran part d’Espanya i no a l’inrevés com ens volen vendre. M’agradaria que algun dia Catalunya fos independent per que això voldria dir que els meus impostos realment s’invertirien en el lloc on visc. I si volgués tramitar la doble nacionalitat, no dubteu que demanaria la catalana, ja que aquest és el país que m’ha donat feina i m’ha permès de viure millor que al meu propi país.”

Els comentaris de l’altre persona, d’origen espanyol, anaven per una altre banda, però no diferien pas massa d’això: “Estic fart de que cada cop que vaig a visitar la terra d’on vinc, sempre hem treguin el tema dels catalans: que si els catalans això, que si els catalans allò. Una cosa que realment hem molesta és quan parlen de llengua i diners. Pel que fa a la llengua sempre la mateixa història: que si els catalans volen imposar la seva llengua… com si ells no volguessin imposar la seva! Si som a Catalunya, no és normal que aquí es parli Català?”

I dels diners, no cal dir-ho: els catalans sempre demanant i sempre rebent els nostres diners. Els han rentat el cervell, no volen veure que la realitat és una altre. Que som la gent d’aquí els que, amb els nostres impostos paguem gran part de la seva sanitat, educació i carreteres. Hem molesta que jo hagi de pagar una pila de coses, només per que ells les puguin tenir de franc. Estic segur que si Catalunya fos independent, tots viuríem millor, gaudiríem de millors serveis i llavors ells s’adonarien realment d’on surt tot el que tenen. Tinc l’esperança que això passi algun dia.”

Aquí és quan jo els he preguntat: Llavors, tots dos estaríeu d’acord en que Catalunya declarés la seva independència? Tots dos han respost que si, que hi estaven d’acord i que, a més els hi agradaria. Això si, tenien dubtes de si voldrien la seva nacionalitat o no, que això ho haurien de decidir llavors.

Fa poc més d’un any vaig escriure en aquest mateix blog la poca preocupació que percebia de l’Ajuntament de Ripollet per retolar les obres en Català. Torno a trobar-me el mateix i tornen a ser la mateixa mena d’obres, una altre vorera que estan substituint, ara davant de casa.

Llavors, varen dir-me que el problema era que les obres les feia una empresa a qui s’havia d’atribuir l’error. Jo més que error, ho atribueixo a una falta de voluntat. Aquest cop, no hi ha excusa que valgui, tampoc valia llavors. Aquest cop, al retol deixa molt clar qui l’ha posat: Hi ha l’anagrama de l’ajuntament i el del patronat d’ocupació. Si llavors deia que l’ajuntament havia d’exigir a les empreses que, com a mínim retolessin en Català, ara és l’Ajuntament de Ripollet qui ha de començar per retolar en Català. No deixa de ser curiós que al Patronat de Cultura facin campanyes per la Llengua, i llavors pengin aquests cartells.

Per altra banda, les obres tenen la seva gràcia, per dir-ho d’alguna manera. El mes passat van passar una colla d’una empresa a fer les voreres “adaptades”. Per cert, que els nyaps que fan, toquen l’un a l’altre. Els veïns varem intentar explicar-los que ho estaven fent malament, però va ser inútil. Aquella gent, erer tots xinesos i no entenien Català, ni Castellà tampoc. Que consti que no tinc res contra els xinesos, però penso que l’ajuntament ha d’exigir que la gent que treballa a la via pública, com a mínim parli alguna llengua “oficial”.

A aquesta pila de despropòsits lingüístics i al conjunt de nyaps, cal afegir-hi la desorganització i el malbaratament de diners. I us explico de que parlo: El mes d’agost, asfalten el carrer, al mes de setembre rebenten l’asfalt per fer els guals nous (algun l’han fet dos cops en un mes) i al mes d’octubre venen la gent del patronat d’ocupació a rebentar altre cop els guals per fer tota la vorera nova.

Si fossin els seus diners… els llençarien d’aquesta manera? Si les obres les fessin a casa seva, contractarien a algú que no entenen i que no mostra la més mínima de voluntat de voler aprendre i comprendre?

Avui pensava justament en això i hem plantejava una qüestió: Per què sempre parlem d’organitzar un referèndum per la independència? El cert és que, si no vaig errat, utilitzar la paraula referèndum en aquest cas, es incorrecte i inconvenient. Inconvenient bàsicament per que la Constitució Espanyola ens prohibeix fer cap mena de referèndum.

Tinguem en compte, primer de tot, que encara que tot sovint s’utilitzen les dues paraules com a sinònims no ho son i hi ha importants diferencies. Un referèndum s’utilitza quan es vol consultar una reforma legislativa o constitucional. L’Estatut de Catalunya, és una llei orgànica i per això es fa un referèndum quan s’ha de modificar (reforma legislativa). En canvi, es tracta d’un plebiscit quan afecta aspectes referents a la sobirania, com decidir entre monarquia i república, o la modificació de les fronteres.

I és aquí on entra la discussió del mot. La Constitució Espanyola, reserva l’organització dels referèndums a l’estat espanyol, han de ser convocats pel rei a proposta del govern central. Per tant, queda clar que el Parlament de Catalunya no pot convocar un referèndum ja que seria inconstitucional. Ara bé, la consulta sobre la nostra independència, afecta clarament a la sobirania del territori català i estableix les fronteres del nou estat, modificant les de l’estat espanyol; està clar que, en aquest cas, el que s’ha de convocar és un plebiscit sobre la independència de Catalunya, no pas un referèndum.

Ja he dit que l’organització de referèndums, es una competència exclusiva de l’Estat Espanyol i que així ho diu la Constitució Espanyola. Però, que en diu dels plebiscits? Res! La Constitució no reserva ni limita cap competència a ningú per organitzar-los; de fet, la paraula plebiscit hi apareix en escasses ocasions. Per tant, que ens impedeix organitzar un plebiscit per la independència? Som-hi!

Nota: Aquestes son les observacions d’un ciutadà normal i corrent. Caldria que algun jurista o advocat clarifiques ambdós conceptes, la diferencia entre ells i que som competents per organitzar un plebiscit.

Aquest divendres anava cap a Barcelona, cosa per la que agafo el tren de la RENFE a Cerdanyola del Vallès tot pregant per que avui passin a l’hora. Però que vols fer-hi, ja estem acostumats al mal servei i a la manca d’inversió a les infraestructures catalanes. Arribant a l’estació, just al davant, m’he trobat la pancarta que podeu veure. Un text, una llegenda, una signatura. M’ha sorprès o, potser, no l’he entès.

No tenia gens clar això de finançar, i encara no ho veig clar. Parlen d’un nou finançament. Un nou finançament que no s’aplicarà completament fins d’aquí a uns anys (el 2012). Ens ho venen com un gran pacte i confien que aquell que en Joan Ridao defineix com “un mentider compulsiu. No conec ningú que no s’hagi sentit traït per ell”, ho compleixi. Si realment és un mentider i tothom ha estat traït per ell… com podeu assegurar que això del finançament no és una altre enganyifa?

Primer de tot, les coses s’haurien dir pel seu nom. Finançament? De quin finançament parlem? Qui finança a qui? Així que he agafat el diccionari, he cercat els mots finançament i finançar:

Finançament: Acció de finançar.

Finançar: Aportar els recursos econòmics necessaris per al funcionament d’una empresa o la realització d’una activitat.

Segons aquesta definició, no parlem de finançament. Doncs senzillament ens retornaran una minsa part d’allò que s’han endut abans. Jo comparo això amb la declaració de l’IRPF, quan ens surt que ens tornaran diners. Tothom diu: “Aquest any hem tornen X” ningú no diu pas que “Aquest any hisenda hem finança amb X”. Es lògic no? Senzillament us tornen allò que es vostre. Fixant-nos en la definició de finançar, que potser l’estat aporta alguna cosa? Segons les xifres de dèficit fiscal, tant sols retorna una petita part d’allò que ens pertany i que s’havia endut prèviament. Per tant, deixem de parlar de finançament i, en tot cas parlem de devolució o de retorn.

Anem un xic més enllà. L’estat espanyol se’n duu cada any un grapat de milions (22.000 milions d’euros) de Catalunya que ens pertanyen. Si els catalans aportéssim aquests diners de manera voluntària es podria dir, en tot cas, que Catalunya finança a Espanya i no a l’inrevés com ens volen vendre. Però no és el cas. Espanya desposseeix Catalunya d’allò que li pertany i això, segons el diccionari, només te un nom, se’n diu espoliar.

Veient el que segueix a la pancarta jo voldria transmetre als autors un parell de qüestions: Pactant la continuïtat d’aquest espoli, és com es crea un estat propi? Donant suport a un partit que ha actuat repetidament contra els interessos de Catalunya, és com es crea un estat propi? Jo crec que no.

El Cercle Català de Negocis, es una associació empresarial que creu que el millor per les empreses, negocis i autònoms és que Catalunya esdevingui un estat propi. El vídeo parla per ell mateix.

Quan fem una bona quantitat de fotografies, mantenir-les organitzades s’ens fa complicat massa vegades. Picasa és un programa gratuït que ens ajudara a fer-ho de la forma més senzilla i està disponible tant per Windows com per Linux.

Picasa es un organitzador fotogràfic de Google. Entre altres funcions, ens permet mantenir les nostres fotografies ben organitzades i etiquetades, fent-nos molt fàcil trobar la fotografia adequada quan la cerquem. Hi ha certes coses que, a més d’organitzar, podem fer amb Picasa i que trobo d’allò més interessant:

• Ens permet etiquetar les fotografies segons l’estàndard IPTC. Les etiquetes es desen dins del mateix arxiu d’imatge i, amb això, sempre estan disponibles encara que traslladem la imatge a un altre ordinador.
• Podem fer retocs bàsics a les fotografies, com canvis d’il·luminació i de contrast de forma automàtica. El programa ens suggereix un retoc que, la majoria de vegades resulta força encertat.
• La funció “Segur que tinc sort” que és una millora intel·ligent de tota la fotografia. Aquesta funció acostuma a donar bons resultats amb imatges de paisatge.
• Eliminació d’ulls vermells. La gran majoria de vegades, el programa detecta automaticament els ulls vermells i ens permet acceptar o canviar la selecció. Amb això ja no tens excusa per tornar a compartir fotografies amb els ulls vermells.
• Redreçament de la imatge. Si la imatge ha quedat torta, la podràs redreçar d’una manera molt senzilla i intuitiva.
• Inclou també alguns senzills efectes, com nitidesa, canvi de color i altres.

Com a altres funcions menys utilitzades però que no per això son menys interessants hi ha la possibilitat de crear un collage, de crear un vídeo a partir d’un conjunt d’imatges i exportar una copia de les imatges tot canviant-ne la mida.

De totes les imatges modificades, Picasa en desa sempre còpia de l’original. D’aquesta manera, sempre és possible desfer els canvis ja desats si en el futur canviem d’opinió.