Cada cop més tinc la sensació de que la nostra societat s’està tornant més i més boja. Sembla que, en lloc d’avançar, retrocedim en alguns aspectes. La temptació de deixar d’escoltar o llegir noticies i aïllar-se del mon és molt forta. Hi ha noticies que m’espanten i no arribaré mai a comprendre les tantes vegades que veig com una part de la societat maltracta a aquells que l’envolten i estimen.

Es cert que som en la era de la informació i que per això les noticies ens arriben abans i en major quantitat. Per aquest motiu m’alegra el dia en que no en sento ni llegeixo cap d’aquestes. Noticies sobre segrestos, violacions, assassinats, pederàstia… no arribo a entendre com, en lloc de defensar els nens i adolescents, hi ha adults que poden abusar d’ells i maltractar-los d’aquesta forma. Per desgràcia anem a pitjor i aquestes atrocitats ja no son actes exclusius dels adults. També els adolescents els cometen. Nens i adolescents aprenen els actes i moral dels adults; i si això és el que veuen, pot ser que els impulsi a emular actes de certs adults mal escollits com a model. Rara és la setmana o el mes que no rebem informació sobre alguna d’aquestes atrocitats.

La violència de gènere es una altre de les lacres de la nostra societat. En ple segle XXI encara hi ha qui te aquest sentiment de propietat sobre les persones, més pròpia dels temps de l’esclavitud. El maltractador creu que te dret de fer allò que li doni la gana amb les seves propietats. Per molt que intentin explicar-me els motius que poden dur a un maltracte no les entendré mai. Mai, absolutament mai, consideraré justificable cap mena de violència. El més preocupant és que aquesta mentalitat de propietat masclista també s’observa, molts cops, en algunes de les persones més joves.

Vivim en una societat violenta; és un fet que hem d’acceptar però al que no podem resignar-nos. Mai podem resignar-nos a les guerres, massacres, violacions, assassinats, maltractaments, etc. Per a mi son actes inacceptables, tan inacceptables com la xenofòbia, racisme, intolerància, crispació, homofòbia, masclisme… Per sort, gran part de la societat, la majoria, te les idees molt clares i rebutja obertament aquestes formes de pensar i actuar.

Fa ja dies vaig publicar el vídeo del Cant a Ripollet en la seva versió instrumental. Després d’aquell vídeo, vaig crear aquest altre en versió coral. En aquesta ocasió he optat per afegir-hi la lletra en format karaoke, així tots plegats podem aprendre’ns la lletra del cant.

El meu passat

El pas del temps marca les nostres vides. Algunes persones queden ancorades al passat, intentant gratar en els errors i records amb la fi de millorar la seva situació actual. Altres, a la banda oposada, s’esforcen per canviar els seus actes i comportaments en un intent de condicionar el seu futur. Tot i això, la nostra vida transcorre de forma exclusiva en un present continuu; el passat forma la nostra història i experiència, guardant els nostres records sense que ja s’hi pugui fer-hi res per canviar-los; el futur és incert i canviant, adaptant-se segons les nostres decisions i actes presents, i per això no deixa mai de ser un projecte que mai assolirem.

És per això que crec fermament que hem de centrar-nos en el present, aprofitar-lo al màxim i gaudir d’aquelles coses bones que la vida posa en el nostre camí. De totes maneres, no hem de confondre aquest present continuu amb un carpe diem, o en viure només el moment de forma inconscient, sense més. Es tracta de viure al màxim aquest present en moviment al mateix temps que mantenim els nostres projectes de futur, encara que siguin per a un futur més o menys immediat. Això farà que el nostre camí transcorri per les rutes més desitjades.

El nostre present és el que és, poc podem fer per canviar-lo abans de que es converteixi en passat; accepte-m’ho i trobem la millor forma de treure’n profit sense caure en la resignació. Coses molt diferents son acceptar el nostre present que resignar-s’hi. Deixem el passat en el record, deixem de pensar en com podia haver estat el nostre present si haguéssim fet una altre cosa en el passat; el passat ja no hi és i només ens ha de servir com a experiència pel present. No hem de centrar-nos tampoc en el futur, mi hi arribarem; el nostre futur s’allunya de nosaltres al mateix temps que el nostre present es converteix en passat.

Visquem plenament, doncs, el nostre present continuu; és en el present on realment passa la nostra la vida.

Panets

Els panets de pa blanc son ben senzills de fer. Només cal tenir en compte que s’ha de treballar bé la massa i respectar els temps de repòs i llevat.

Per fer-los necessitarem (8 panets):

• 500 grams de farina de força.
• 350 grams d’aigua (millor pesar-la que és més exacte).
• 10 grams de llevat fresc.
• 10 grams de sal.

Ara cal preparar la massa. Per començar és recomanable fer-ho en un bol gran, si bé es pot fer damunt del taulell, ens serà més senzill dins del bol.

Tamisem la farina per evitar-hi grumolls i desfem el llevat barrejat amb la farina. No cal desfer el llevat a banda, només anar-lo barrejant amb la farina. Afegim la sal i tornem a barrejar.

Tot seguit i afegim l’aigua i comencem a amassar am l’ajuda d’una espàtula de plàstic.  Si ho preferim es pot fer amb les mans, però l’espàtula ajudarà a que la massa no s’enganxiu als dits.

Quan la massa comenci a tenir consistència, l’aboquem damunt del taulell de treball i la treballem amb les mans durant uns 10 minuts. No enfarineu el taulell, no en soc partidari ja que per poc que ho fem, anirem afegint farina a la massa i aquesta sortiria més dura. Al principi es normal que s’enganxi al taulell, però conforme anem treballant, la massa agafarà aire i consistència. Mentre no en tinguem pràctica podem ajudar-nos de l’espàtula per desenganxar la massa.

Quan la massa tingui consistència i ja gaire bé no s’enganxi, en fem una bola, la tapem amb un drap i la deixem reposar uns 60-65 minuts. Recordeu que l’habitació ha d’estar calenta (Entre 25 i 30 graus), per això es bona idea tenir ja el forn encès i calent.

Passat el temps de repòs, farem 8 porcions de massa, seran d’uns 110 grams aproximadament. Donem la forma rodona o allargada. En aquest cas si que es recomanable enfarinar el taulell. Posem les porcions en una sabata ben enfarinada, els i fem uns talls amb una fulla d’afaitar  i les deixarem reposar durant 45-60 minuts tapades amb un drap. En aquest temps la massa haurà doblat el volum.

Finalment, enfornarem durant 10-12 minuts amb el forn a 250º.

Avui s’ha celebrat a Ripollet la Festa de Sant Antoni Abat. Aquesta és una festa amb una llarga tradició a la nostra població i es celebra des de fa gaire bé 130 anys sense interrupció. Com és costum, el més destacat de la festa ha estat la passada dels Tres Tombs pels carrers de la vila, amb la benedicció dels animals. La festa la organitza, any rere any, la COFSAAR (Comissió Organitzadora de la Festa de Sant Antoni Abat de Ripollet).

Avui no duia ni equip de vídeo ni fotogràfic, tan sols una petita càmera compacta de butxaca. Tot i això, he pogut obtenir algunes fotografies com a record d’aquesta jornada i de la nostra preciosa festa.

Fa dies que tenia pendent un article. Pensava que havia d’escriure i, en alguns moments, fins i tot hem sentia amb l’obligació de publicar nou contingut. Com tants altres cops, oblidava que jo no “he de”, que no hi ha cap mena d’obligació. En ocasions oblidem que no son res més que obligacions que ens imposem nosaltres mateixos; sense que siguin deures; sense considerar que les coses les fem, senzillament, per que volem fer-les.

En aquests moments, passat el pensament inicial del deure, recordo que fer o deixar o de fer alguna cosa és solament la nostra decisió; que tenim la llibertat absoluta d’escollir. Ens passem la vida mesurant riscos, valorant resultats i prenent decisions en base a les nostres valoracions, principis o voluntat. Res, absolutament res, ens impedeix escollir el camí que més ens convé, només la nostra voluntat de no escollir-lo, només la valoració de la responsabilitat que s’en pot derivar. Es movem molts cops per allò del “què diran” o del “que pensaran”: Diran que tinc el bloc abandonat? Pensarant que no l’actualitzo quan toca? Tant és! La única cosa important és el que pensaré jo de mi mateix.

Aquests dies, senzillament, no tenia ganes d’escriure ni publicar. I vaig decidir no fer-ho tot i tenir alguns temes sobre els que vaig treballant, algunes idees a les que hi dono voltes i més voltes. Aquesta tarda m’ha vingut de gust fer-ho; m’ha vingut de gust asseure’m per escriure aquestes quatre línies on deixar clar que no tenia ganes de fer-ho abans. Hagués hagut de fer un esforç i no hi estava disposat, no m’agraden els esforços per algunes coses, així que no ho vaig fer.

I ara, quan escric la paraula esforç, hem venen al cap altres idees; però les deixaré per un altre dia. També el tema de les obligacions quedarà per un altre dia. Quan en tingui ganes…. si és que en tinc…