Els darrers dies, i setmanes, he vist amb perplexitat certes posicions en diversos llocs de la xarxa; articles, comentaris i altres escrits que no han fet si no entristir-me i pensar que potser, com a succeït tants cops, el moment de la independència de Catalunya s’allunya un cop més. Veure les picabaralles entre els autors d’un bloc, llegir certs articles en un altre o els comentaris despectius repetits a totes bandes, donen una imatge mot pobre del moviment independentista.
Abans que res, crec que és bo recordar que el que cal, pel bé del nostre país, és convèncer als indecisos i als abstencionistes. Els que ja volem la independència no cal convèncer-nos (però tampoc espantar-nos) i amb els que no la volen i sabem que no canviaran d’opinió, no cal perdre-hi massa el temps. Si aquesta pedagogia la fem sota el paraigües més ampli possible, els punts a favor encara seran més. Demostrant que pel bé de la nostra pàtria som capaços de deixar de banda algunes de les nostres diferències i som capaços de fer arribar un missatge similar tindrem molt de guanyat.
Si el missatge és similar, és molt més fàcil convèncer aquells que encara dubten. Quan el mateix missatge és similar i prové de persones i col·lectius que tenen opinions diferents, i fins i tot enfrontades, això li dóna un més gran valor. Ens cal ser molt conscients que tots aquells que treballen per que el nostre país assoleixi la independència són els nostres aliats, no pas els nostres adversaris; com a mínim pel que fa a aquest assumpte tant important.
El ciutadà, especialment l’indecís o abstencionista, ha de rebre un missatge clar, directe i únic: que la independència és la única solució per al bé del nostre país. Naturalment pot haver-hi matisos i diferencies en la forma d’arribar-hi, però no podem menysprear-ne cap de totes elles. Cada projecte i cada col·lectiu pot ser, i ha de ser, una eina per assolir l’objectiu marcat. No hi ha projectes únics ni col·lectius que tinguin la solució única per arribar-hi. No hi ha projectes infal·libles, tots els plans poden ser vàlids i tots és poden tenir com alternatives davant la fallida de la primera opció.
El problema apareix quan les desqualificacions entre independentistes, les paraules mal sonants i, fins i tot l’insult apareix en escena. Calen arguments, i la desqualificació no n’és cap de vàlid. Recordo que els independentistes, tots, són aliats de la nostra causa i que, per tant, mereixen tot el nostre respecte. La desqualificació d’altres col·lectius provoca l’efecte contrari al desitjat i som molts els que fugim d’aquestes actituds. Desqualificar els altres col·lectius o persones demostra que no tenim argument millor per defensar la nostra posició, demostra que no som capaços d’aportar res de positiu i que ens cal recòrrer a cercar les debilitats dels altres per demostrar que, al cap i a la fi, nosaltres no som tant dolents i que som el menor de tots els mals (però un mal al cap i a la fi). No ens podem permetre fer arribar aquesta trista imatge a aquells a qui volem convèncer.
Ens cal, doncs, un canvi de discurs. Ens cal defugir de l’argument de l’atac al que ens han tingut acostumats els polítics de torn durant tants anys. Ens cal ser constructius, deixar lloc al debat positiu i respectuós vers aquells que poden ser, i de fet són, els nostres aliats. Cal aplegar-nos, des de les nostres posicions diferents, en aconseguir l’únic objectiu de la independència. Els nostres projectes no només han de ser bons, també han de semblar-ho.
Si no ens respectem els uns als altres, si no aportem arguments en clau positiva, si no apropem les nostres posicions i si no som capaços de treballar en la mateixa direcció, no serem independents ni al 2010, ni al 2714.
