Rellançament de la web d’Alkivia
Jordi Canals | 1 febrer 2010 | 2:17 | Alkivia | Sense comentaris

Alkivia és un projecte propi de desenvolupament de mòduls per a WordPress sota llicència de codi lliure (En Anglès). Avui, el lloc web d’Alkivia ha estat rellançat amb un nou disseny per a tot el lloc. Aquest nou disseny unificarà l’aparença de totes les seccions i llocs del Projecte Alkivia:

S’ha intentat crear un diseny molt net i lleuger per al lloc y fer molt fàcil trobar-hi tota la informació i documentació relativa al projecte. El nou disseny, es basa en el Tema Chameleon i n’és un tema fill.

Les pàgines d’extensions i temes faciliten ara la informació més actualitzada de qualsevol mòdul. Hi trobareu informació sobre la versió actual, de les versions de WordPress en les que funciona i la data de la darrera actualització. En totes les pàgines s’hi han incorporat enllaços útils a tota la informació relacionada. La intenció ha estat facilitar una pàgina de resum que apunti a tota la informació que es pugui necessitar.

La documentació de la wiki està essent escrita, cosa per la qual algunes pàgines poden no trobar-se o ser incompletes. Segur que ho entendreu ja que seran completades en els propers dies. A més, altres millores vindran aviat, doncs hi ha plans per al futur immediat. No us ho perdeu!

Així l’independentisme no anirà enlloc
Jordi Canals | 23 desembre 2009 | 16:23 | Política | 4 Comentaris

Els darrers dies, i setmanes, he vist amb perplexitat certes posicions en diversos llocs de la xarxa; articles, comentaris i altres escrits que no han fet si no entristir-me i pensar que potser, com a succeït tants cops, el moment de la independència de Catalunya s’allunya un cop més. Veure les picabaralles entre els autors d’un bloc, llegir certs articles en un altre o els comentaris despectius repetits a totes bandes, donen una imatge mot pobre del moviment independentista.

Abans que res, crec que és bo recordar que el que cal, pel bé del nostre país, és convèncer als indecisos i als abstencionistes. Els que ja volem la independència no cal convèncer-nos (però tampoc espantar-nos) i amb els que no la volen i sabem que no canviaran d’opinió, no cal perdre-hi massa el temps. Si aquesta pedagogia la fem sota el paraigües més ampli possible, els punts a favor encara seran més. Demostrant que pel bé de la nostra pàtria som capaços de deixar de banda algunes de les nostres diferències i som capaços de fer arribar un missatge similar tindrem molt de guanyat.

Si el missatge és similar, és molt més fàcil convèncer aquells que encara dubten. Quan el mateix missatge és similar i prové de persones i col·lectius que tenen opinions diferents, i fins i tot enfrontades, això li dóna un més gran valor. Ens cal ser molt conscients que tots aquells que treballen per que el nostre país assoleixi la independència són els nostres aliats, no pas els nostres adversaris; com a mínim pel que fa a aquest assumpte tant important.

El ciutadà, especialment l’indecís o abstencionista, ha de rebre un missatge clar, directe i únic: que la independència és la única solució per al bé del nostre país. Naturalment pot haver-hi matisos i diferencies en la forma d’arribar-hi, però no podem menysprear-ne cap de totes elles. Cada projecte i cada col·lectiu pot ser, i ha de ser, una eina per assolir l’objectiu marcat. No hi ha projectes únics ni col·lectius que tinguin la solució única per arribar-hi. No hi ha projectes infal·libles, tots els plans  poden ser vàlids i tots és poden tenir com alternatives davant la fallida de la primera opció.

El problema apareix quan les desqualificacions entre independentistes, les paraules mal sonants i, fins i tot l’insult apareix en escena. Calen arguments, i la desqualificació no n’és cap de vàlid. Recordo que els independentistes, tots, són aliats de la nostra causa i que, per tant, mereixen tot el nostre respecte. La desqualificació d’altres col·lectius provoca l’efecte contrari al desitjat i som molts els que fugim d’aquestes actituds. Desqualificar els altres col·lectius o persones demostra que no tenim argument millor per defensar la nostra posició, demostra que no som capaços d’aportar res de positiu i que ens cal recòrrer a cercar les debilitats dels altres per demostrar que, al cap i a la fi, nosaltres no som tant dolents i que som el menor de tots els mals (però un mal al cap i a la fi). No ens podem permetre fer arribar aquesta trista imatge a aquells a qui volem convèncer.

Ens cal, doncs, un canvi de discurs. Ens cal defugir de l’argument de l’atac al que ens han tingut acostumats els polítics de torn durant tants anys. Ens cal ser constructius, deixar lloc al debat positiu i respectuós vers aquells que poden ser, i de fet són, els nostres aliats. Cal aplegar-nos, des de les nostres posicions diferents, en aconseguir l’únic objectiu de la independència. Els nostres projectes no només han de ser bons, també han de semblar-ho.

Si no ens respectem els uns als altres, si no aportem arguments en clau positiva, si no apropem les nostres posicions i si no som capaços de treballar en la mateixa direcció, no serem independents ni al 2010, ni al 2714.

I tú, que votaries?
Jordi Canals | 13 desembre 2009 | 16:55 | Cul de sac | Sense comentaris

Vull que la nació catalana esdevingui un Estat de dret, independent democràtic i social, integrat en la Unió Europea, vull que el meu govern disposi de més recursos per a la sanitat, l’educació i les infraestructures, vull que el meu estat respecti la meva llengua, vull decidir amb quins països sóc solidari, vull que la senyera onegi a la seu de les Nacions Unides, vull decidir qui és el meu cap d’estat i vull no haver de pensar més en els monòlits del Tribunal Constitucional.

No

No vull que la Nació Catalana esdevingui un Estat de Dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea, vull que l’estat espanyol continuï espoliant Catalunya, vull que el meu aeroport de referència sigui Barajas, vull segyir vibrant amb els èxits de la roja, crec que les fronteres són coses del passat (però que les d’Espanya no me les toquin), vull seguir sent súbdit de la dinastia bornònica, tot esperant el regnat del futur Felip VI.

Font: Periòdic Ateneu – Sant Cugat del Vallès

La desafecció política
Jordi Canals | 9 desembre 2009 | 12:38 | Política | 1 Comentari

Se n’ha parlat prou i força de la desafecció política, fins i tot els polítics sembla que donen senyals de començar-ho a veure. Ho veuen, sí, però no ho comprenen. Com sempre, dona la sensació de que la desafecció política no va amb ells i que son només causes de l’entorn.
Però la desafecció política, no és només una desafecció cap al sistema; és, més que altre cosa, una desafecció cap al que s’anomena ‘classe política’. La ciutadania no ha deixat de fer política, no deixat de parlar-ne. Senzillament, la ciutadania ha deixat de donar suport a una classe política molt allunyada del sentiment ciutadà. La ciutadania, en qui ha deixat de creure és en l’estructura dels partits on les coneixences són un punt per arribar a algun lloc i sortir en una llista.

Que la ciutadania segueix interessada per la política, ho demostren les consultes per la independència que es celebraran el proper diumenge, ho demostra la irrupció de noves formacions i associacions amb un suport creixent, ho demostra la participació activa en aquells actes i esdeveniments que neixen de la voluntat popular.

La ciutadania, amb qui té desafecció, és amb l’actual classe política, amb els polítics de professió que sense escoltar el que es diu al seu voltant, segueix mirant cap a una altre banda cercant les causes d’aquesta desafecció vés a saber on. És allò de cercar els problemes fora quan els tens instal·lats a casa teva. Al meu entendre, el que hi ha és una manca de credibilitat envers els polítics i els partits.

Fets com el negar-se a debatre en el parlament una ILP sobre el dret a l’autodeterminació, o d’un plebiscit per la independència, son les coses que fan caure aquesta credibilitat. I no parlo d’haver negat el plebiscit, si no d’haver-se negat a debatre’n la proposta a la cambra del parlament. Pretenen posar-hi solució amb una nova llei electoral, una llei que ja porta 30 anys de retard. Però tot i que aquesta llei pot ser-ne una de les causes, ni n’és la més important, ni n’és la única. Cal cercar-ne els motius en altres llocs, i sense fer una autocrítica seriosa i a fons, no aniran enlloc.

La desafecció cap als polítics, que no cap a la política en general, té molts motius diferents. Per a mi, a títol personal, ho son els enganys i mentides, les promeses electorals, les ambigüitats i la forma de composició de les candidatures. Si aquells que és dediquen a la política demostressin més concreció en els seus plantejaments, siguessin una mica més honests i creïbles i s’acostumessin a fer tot el possible per complir allò que prometen, potser tornaríem a creure en ells una mica més. Si a més, composessin les seves candidatures com a resultat d’unes eleccions primàries de llistes obertes, amb clara voluntat democràtica, potser ens tornaríem a interessar en els partits.

La mala educació
Jordi Canals | 24 novembre 2009 | 1:33 | Opinió | 1 Comentari

Des de fa molt de temps s’observen a Internet certes actituds gens desitjables. Estafes, correu brossa, missatges en cadena, i moltes, moltes més. Totes són ben conegudes de la majoria d’usuaris de la xarxa i ens veiem avocats a conviure-hi i a esquivar-les. A part de totes aquestes, que no solen tenir res més al darrera que un simple interès econòmic o la voluntat de produir el mal més gran possible, n’hi ha d’altres que no hi tenen res a veure. Avui hem centraré en aquests darrers ja que els primers necessitarien d’un comentari llarg i complex.

Ja als principis de la era del web, va consensuar-se una sèrie de recomanacions per a la bona convivència a la xarxa. Aquestes recull de recomanacions, anomenat Netiquette, no era res més que allò que el seny i el sentit comú marcaven i s’hi afegien alguns costums molt recomanables. Entre aquestes recomanacions, n’hi ha dirigides a la millor forma de respondre a un correu electrònic o a la participació en un fòrum. Avui, aquestes es segueixen poc o gens, fonamentalment per desconeixement d’aquestes recomanacions.

Puc comprendre alguns dels mals usos que es fan de la xarxa, especialment quan aquests es deuen al desconeixement. També es cert que fora d’agrair una mínima voluntat per aprendre quines son les millors i més eficaces formes de comunicació.

N’hi ha una, però, que no té cap mena de justificació i no es deu ni al desconeixement ni al mal ús. Hem refereixo a la mala educació, a aquelles persones que darrera l’anonimat i la distància que facilita Internet, senzillament son mal educades. Acostumen a ser persones amb idees o creences que no saben defensar, gent que creuen en alguna cosa, però que no tenen arguments per defensar-la, o bé no en saben. Aquestes persones, al sentir-se incapaces de respondre amb uns arguments raonats recorren sistemàticament a l’insult, la barroeria i les desqualificacions de tota mena. Es tracta d’una colla de mal educats que després es mostren estranyats de ser bloquejats o expulsats d’algun d’aquests llocs on ens han regalat la seva collita d’improperis.

Per altre banda n’hi alguns altres que sí tenen arguments, saben exposar-los i fins i tot podrien convèncer si no fos per que han d’esquitxar-los amb despectives desqualificacions. En aquests cas, tota la seva elaborada argumentació cau per terra quan es fa en un to despectiu i groller.

Podem no estar d’acord amb una idea, amb un argument o amb qualsevol cosa. Però el nostre desacord l’hem de defensar amb arguments i des d’una posició de respecte; i cal fer-ho sense insistències. En el moment que entrem en el fangós terreny de la mala educació, l’atac, la manca de respecte i l’insult, qualsevol raó que poguéssim tenir la perdrem. Si entrem en aquest terreny, no podem reclamar ser respectats.

Els mal educats, per a mi, de respecte no en mereixen cap.

Àudios històrics: Declaracions de Macià i Companys
Jordi Canals | 10 novembre 2009 | 21:14 | Història | Sense comentaris

Fa temps que disposo d’aquest parell d’arxius d’àudio. L’un és la declaració de la República Catalana que va fer en Francesc Macià el 14 d’abril de 1931, l’altre, la declaració de l’Estat Català d’en Lluís Companys. Crec que son dos documents sonors que mereixen ser recordats i preservats.

Francesc Macià

Francesc Macià

Francesc Macià

Declaració de la República Catalana.
14 d’Abril de 1931.
 

Lluís Companys

Lluís Companys

Lluis Companys

Declaració de l’Estat Català,
6 d’Octubre de 1934.
 

Diuen que a la tercera va la vençuda. Confiem en que no trigui massa, oi?